Fins ara als catalans se’ns havia comparat amb gairebé tot: que si som garrepes com els jueus, que si semblem “polacos” perquè parlem una llengua que no s’entén, o fins i tot que els nostre nacionalisme és com el dels serbis (?). Però el 13 de febrer hi ha hagut una nova incorporació al llarg llistat de despropòsits. Una aportació, val a dir, peculiar.

Durant la compareixença en la comissió de justícia del Congrés dels Diputats en la qual el President del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), Carlos Dívar, exposava al Memòria, els diputats Joan Tardà d’Esquerra i Mercè Pigem de Convergència i Unió es van queixar del que consideren una ínfima utilització del català en l’Administració de Justícia, en les seves resolucions a l’hora d’acceptar recursos en llengua catalana. Per demostrar la sensibilitat vers les llengües “autonòmiques”, Carlos Dívar, no se li va ocórrer res més que comparar el mandinga  amb la llengua d’en Pompeu Fabra.

L’argument que va fer servir el president del CGPJ és ben desgraciat perquè demostra no només que de res ha servit els llargs anys de pedagogia que els catalans, amb governs de tots colors, hem intentat fer a Espanya sinó que també és estèril tot el decàleg de drets que com a catalanoparlants tenim. De fet fa pocs dies es denunciava per part del magistrat de l’Audiència de Barcelona, Joaquim Bayo, que malgrat Catalunya és l’enveja de juristes de l’Estat espanyol perquè té un codi civil modern i adaptat a la realitat quotidiana de la ciutadania, a l’hora d’aplicar-lo és sistemàticament ignorat per la majoria dels operadors jurídics: advocats, fiscals i els propis jutges.

És normal que un jutge que hagi de treballar a Catalunya, o sigui per servir  a la ciutadania d’aquest país, pugui exercir les seves funcions sense saber ni un borrall de la llengua pròpia del país?. Com també cau de madur que tot jutge que hagi d’exercir en el nostre país faci un curs d’adaptació sobre dret civil català! Sembla que amb això, com en tantes altres coses, anem reculant perquè, només per posar un exemple, en temps de la República es feia un examen als jutges per exercir a casa nostra. Hi ha mala fe o simplement mala llet, en tot això?. Possiblement ambdues coses hi viuen barrejades. El cas és que així, amb el ha, ha, ha del mandinga ens anem emprenyant i vinga som-hi tots que la Rambla fa baixada.