Un coix de front, amb el nom del qual no em penso ensutzir (Nacio Digital és una cosa seriosa!), ha comparat la llengua catalana amb el mandinga. Aital animal vertebrat sembla ser que presideix dos dels principals organismes de la “justícia espanyola”: bona aquesta, ha, ha, ha! Cal reconèixer que, de sentit de l’humor, no els en falta, a aquesta tribu. Ha dit això i s’ha quedat tan ample, convençut, a més, que encara ens feia un favor amb la comparació i que, pel cap baix, traspuava un excedent de sensibilitat lingüísticocultural, pròpia de criatures de la seva espècie, a l’estat més avançat de la seva evolució.

El mandinga és una llengua africana tan digna com qualsevol altra, parlada en una desena de països, en cap dels quals té estatus d’oficialitat. Sigui com a primera o bé com a segona llengua, hi hauria al voltant de 15 milions de persones parlants de mandinga. Com el català, d’altra banda, el mandinga té mitja dotzena de grans variants dialectals, intel·ligibles entre totes elles, per més que, sovint, el nom de la llengua no sigui sempre el mateix a tots els territoris que la tenen com a pròpia. En alguns països té la consideració de “llengua nacional”, però sense gaires conseqüències legals pràctiques, ja que els idiomes oficials hi són els de la colonització: francès, portuguès, anglès...

Amb la presència d’aquest espècimen llondro al congrés de Diputats espanyols queda clar que ja s’ha alçat la veda i que, per si hi havia dubtes, allà hi deixen entrar tothom. Vaig veure un bocí de la intervenció de resposta del diputat Joan Tardà i em va semblar molt digna i adequada i, tenint en compte la fauna que creix i habita en el microclima d’aquells verals, valenta i tot. Algú s’imagina què hauria passat si les coses haguessin anat a l’inrevés i que, una alta autoritat catalana, hagués comparat el castellà amb el mandinga? Ens haurien dit de tot, des de racistes a xenòfobs, passant per incultes, i sempre hauríem trobat algun demòcrata espanyol, de dretes o d’esquerres, reclamant una intervenció ràpida de la legió, previsiblement sense cabra, tenint en compte l’abast preocupant de la crisi i el preu de la carn comestible als mercats, per si de cas l’ardit cos podia acabar freturant d’icona...

En qualsevol estat civilitzat del món –puc donar fe que n’hi ha- haurien estat les instàncies judicials les que haurien sortit al pas d’aquesta ximpleria. S’escau, però, que això no pot passar a Espanya, ja que és el president dels dos organismes judicials, precisament, l’autor de l’atzagaiada. El que es guanya la vida figura que fent de defensor, en realitat, treballa de botxí. I no passa res. Tampoc el Defensor del Pueblo, ni el ministre d’Educació i Cultura no han badat boca. I per què haurien de fer-ho si, en el millor dels casos, els deu haver fet gràcia i tot?

Tinc curiositat per saber quantes i quines llengües parla aital criatura... O no, ben mirat. Tenint en compte que les dues potències mundials que són Espanya i Grècia, sobretot en el terreny econòmic, són líders europeus amb ciutadans monolingües, que parlen només la seva llengua i prou, ignorant-ne totes les altres, em veig a venir el resultat. És probable que, per comptar la capacitat multilingüe de l’esmentat ésser bípede, amb els dits d’una mà en tinguem prou i, vés a saber, potser encara ens en sobrin mitja dotzena... M’apresso a dir que, aquest rècord europeu d’ignorància lingüística, Espanya el manté tot i que en el còmput també hi figurem aquells que parlem català, gallec, basc, occità, asturià o aragonès. M’esgarrifo de pensar fins a quin nivell s’hauria disparat el paper capdavanter d’Espanya en el rànquing, sense nosaltres...

En fi, un altre dia parlarem no, com fem tots sovint, del que fan i diuen ells, sinó del que no fem i no diem nosaltres. Crec que les coses han arribat a un punt en què cal una reacció nacional, des de les institucions i el poder polític, però també, i sobretot, des de la nostra actitud i compromís individual, no només com a ciutadans amb uns suposats drets legals, sinó en la nostra condició de clients, usuaris i consumidors, en defensa conscient, activa i diària de la llengua, sense concessions. I aquesta és un arma que amb prou feines si hem començat a jugar, si no és en casos i situacions molt excepcionals. En parlarem. Mentrestant, encara quedo meravellat que hi hagi gent que ens pregunti encara per què volem ser independents...