Sovint les xifres, sense interpretació, sense tenir en compte el context país, poden portar a engany. És aquest el cas quan es parla del deute sobirà. Espanya està molt endeutada? Si mirem les xifres d’endeutament dels països europeus, haurem de coincidir en dir que no. Espanya té un deute públic del 78% del PIB, com Alemanya. Mentre que França el té del 92%, o el Regne Unit de 84%. Si girem la mirada cap el deute privat, Espanya es posiciona en els primers llocs: gairebé un 180% del PIB mentre que la majoria dels nostres veïns el tenen al voltant del 100% del PIB.

El tema està en saber com i per què s’ha arribat a aquest deute. No és el mateix una empresa que ha demanat un préstec per ampliar la fàbrica i poder produir més, que una altra que ha demanat el préstec per poder pagar les nòmines. Per fer-ho simple, podem dir que Espanya està en aquest segon tipus de deutor. Tothom, públic i privats, ens hem endeutat per mantenir un estil de vida que no ens corresponia. La nostra productivitat no ho permetia. Aquest és un fet que sempre m’havia sorprès. ¿Com era possible que treballant menys i pitjor (és a dir, tenint una productivitat molt més baixa), en tot allò que coneixem com “nivell de vida” (a títol privat) i “estat del benestar” (a títol públic) fóssim equivalents a França, Alemanya, etc?

La resposta ha arribat ara: mitjançant el crèdit. Mentre que França i Alemanya sortien a sopar utilitzant els recursos propis, nosaltres utilitzàvem el crèdit per anar tirant. Per això, quan retallem pressupost, el primer que rep és “l’estil de vida”, no pas únicament les carreteres o les infraestructures (com succeeix a d’altres països veïns). Si, a sobre, li afegeixen que el nostre atur (sigui real o no) fa que una quarta part de la població activa no pagui impostos, les possibilitats que el deute es cancel·li sense patir són molt baixes.

Una bona mostra del que ha succeït a nivell públic és el que ha tingut lloc a nivell privat. En un moment donat es va dir que el ciutadà espanyol mig era ric, si consideràvem el seu patrimoni (el pis, sense anar més lluny). Però aquest pis estava sent pagat mitjançant una hipoteca. Una hipoteca que era més gran que el valor del pis, i que havia permès moblar-lo i comprar un cotxe. Doncs bé, aquesta ha estat, si fa no fa, la tendència general espanyola. Fer-nos la il·lusió de que érem rics, sense ser-ho.

Per això és tant important saber interpretar xifres que tenen el mateix títol, i fer-ho dins del context que toca. El deute públic grec representa 34.000 dòlars per càpita. El deute públic del Canada representa 37.000 dòlars per càpita. Aleshores, Canadà està pitjor que Grècia. O no?