Fer una sobretaula comentant la darrera pel·lícula del Woody Allen. Cantar al teu fill aquella cançó tan dolça que et va ensenyar la teva iaia. Comprar una entrada per veure un espectacle de circ al Kursaal. Començar a memoritzar el paper de Jeremies dels Pastorets, que aquest any, toca. Llegir ‘La Contra' de La Vanguardia. Acompanyar la néta a classe de dansa. Pensar a comprar encenalls de Sant Josep. Llegir un altre capítol de l'última novel·la de Paul Auster. Apuntar els nens a l'esplai. Fer-te el carnet de la biblioteca municipal. Escoltar el nou single dels Amics de les Arts. Assistir a una xerrada sobre memòria històrica. Pujar a Montserrat. Recuperar una vella cançó de joventut al You Tube i tornar-la a assaborir. Signar el permís al teu fill per poder anar d'excursió a la Sagrada Família de Barcelona. Acaronar el braç de l'escultura de bronze de la noia de Plana de l'Om. Recuperar el disc de vinil del Messies de Händel que tenies arraconat…

Aquests dies que la cultura ha ocupat les pàgines dels diaris amb al traspàs de l'insigne Antoni Tàpies, l'enrenou als Premis Gaudí i les retallades del Liceu, he donat voltes a tot plegat. A la cultura, a què és, què representa, a què volem que sigui, a què esperem que sigui… I he arribat a la conclusió que, en major o menor mesura, la cultura és en tots. En alguns dels nostres gestos i costums més quotidians apresos d'esma, en d'altres adquirits gràcies a l'educació. Perquè … Sense educació hi ha cultura? Realment tot és cultura?... … El debat seria molt profund.

En aquests temps convulsos, no es pot abaixar la guàrdia. Perquè la cultura no és una qüestió supèrflua, sinó que forma part de la nostra essència, com a persones i com a poble. Garbellem, apliquem el sentit comú, reformulem. Llegim la lletra menuda i actuem en conseqüència. Però anem alerta, perquè la cultura viu en i amb nosaltres. I ens fa ser qui som.