Un abocador al paradís
He anat a fer unes fotografies del vell dipòsit de Can Boada, al que se li farà una completa neteja de cara. Tinc la sana virtut -o no- de desplaçar-me a peu als llocs, el que em permet veure algunes coses més de les que veuria dins d'un cotxe o dalt d'una moto. I el que he descobert a Can Boada no m'ha agradat gens. Un espai que podria ser un pulmó verd, un mirador privilegiat al bell mig de la ciutat, s'ha convertit en un femer, un abocador, una claveguera a l'aire lliure.
Potser ja va bé que, de moment, sigui una zona força desconeguda per la majoria de la ciutadania, malgrat que es perden una perspectiva magnífica de les avingudes de Tarradellas i de l'Abat Marcet, de la Ronda de Ponent, del transvasament de la Riera del Palau i de les muntanyes que envolten la ciutat. Net, net, el turó no ho està, ans al contrari. S'hi pot trobar de tot, des de milers d'ampolles de cervesa buides, fins a matalassos, sabates, roba, restes de mobles, motxilles... si la imaginació vola tothom es podrà imaginar què hi ha. Les restes estan disseminades per tot el territori, des de la zona del costat del gran dipòsit fins a sota del cartell publicitari de la Ronda de Ponent, passant pels petits rierols que fan l'aiguabarreig a la plaça de Les Magnòlies.
És veritat que s'han de fer giragonses per arribar-hi, i que no és un espai de pas, però hi ha un centre educatiu, l'IES Torre del Palau, molt a prop. A qui correspongui, li demano fer-hi un cop d'ull i aplicar-hi un bon repàs. Feina n'hi ha per donar i per vendre. Tanmateix, i malgrat el femer, paga la pena fer l'esforç de pujar i descobrir una altra visió de Terrassa.
De pas, caldria revisar l'estat del transvasament de la Riera del Palau, altrament dita ara mateix el bosc de la Riera del Palau. Més que un curs d'aigua sembla una selva d'arbres i arbustos, pedres i sorrals. L'aigua, com gairebé sempre, ni es veu. I amb tot el material acumulat, encara menys. La zona és delicada.
A l'actual plaça de les Magnòlies la riera girava vers la Rambla, i tothom ja sap què va passar el 1962, ara farà 50 anys. En aquesta cruïlla l'alçada de les parets és relativament baixa, i una torrentada no sé si fins i tot podria provocar un tap i produir una sortida de mare.
COMENTARIS
+0
-0
La situació és desesperant, l’estat d’abandonament i d’acumulació de brossa i ampolles de vidre és insostenible (es compten per milers, només hi cal fer una ullada); voldria remarcar que malgrat aquesta zona sembla no ser molt transitada, la realitat és que molts propietaris de gossos passejem pels voltants, disfrutant del que vostè descriu perfectament com a “mirador privilegiat” (les postes de sol són magnífiques), sense oblidar que molts alumnnes de l’ISE Torre del Palau passen pel costat, o els veïns que fan esport per la zona, etc. D’altra banda, estic totalment d’acord quan escriu el que ben podria ser un “pulmó verd” o un espai natural per a la gent de Terrassa, malgrat avui en dia sigui un abocador incontrolat de runa, animals morts, ampolles de vidre i, fins i tot, els veïns hem trobat restes de rituals satànics amb coloms decapitats en un plat de cuina.
Com que no és la primera vegada que el meu gos es talla les potes amb els milers de vidres escampats per la zona he optat per pujar per la nova escala encara sense acabar que puja des dels cartells publicitaris de la Ronda Ponent fins a l’ISE Torre del Palau i evitar entrar en contacte amb aquest niu de malalties.
Senyors de l’Ajuntament i Eco-Equip, els veïns estem farts d’aquesta situació d’abandonament i farem servir les xarxes socials per denunciar el cas a la societat terrasenca, ja que les nostres queixes mai han estat escoltades.
Moltes gràcies Senyor Oller per la seva descripció tan encertada de la situació de deixadesa que patim els veïns del barri de Can Boada.
+0
-0
Amb 4 lleis ben fetes ens estalviem diners!
Accés usuaris
- Som a Internet des del maig de 1996
- SCG Aquitània SL
- Empresa adherida a l'Internet Quality Agence
- Notícies publicades amb llicència
