Fa patir de veritat veure com amb tan poca representativitat electoral –però amb la majoria absoluta a Espanya-, el PP de Catalunya fa ballar com una baldufa el nostre Govern. Si a això hi afegim tota la demagògia esquerranosa que es frega les mans amb la possibilitat de fer creure a l’opinió pública que el PP i CiU són el mateix, que tenen pactes secrets en tot i per a tot, ja tenim el panorama complet. Des del punt de vista del discurs públic, en aquests moments, allò que qualla no és el que vol el propi govern, sinó el que li imposa aquesta mena d’aliança d’interessos contranatura entre dreta espanyola i esquerra anacional. Dit a l’engròs, mai havien estat tan a prop els interessos –pel que fa a interpretació de la realitat governamental catalana- d’Alicia Sánchez Camacho amb els de Dolors Camats!

Dit d’una altra manera, un dels problemes més greus que té actualment el govern català és que les necessitats de liquiditat a curt termini –pagar les factures a final de mes- l’obliguen a pactar amb el PP, i a callar. I, a més, el “relat” que s’imposa, amb l’acord de dretes, esquerres, i sovint l’entusiasme dels opinadors més progressistes i dels més conservadors, és el que més convé al PP de Catalunya. Només cal veure com l’Alicia Sánchez Camacho es passeja, a totes hores i amb aquella alegria, per la pantalla de TV3. I com Josep Antoni Duran i Lleida ha desaparegut del mapa mediàtic. Al govern de CiU, en definitiva, el relat li fa l’oposició.

A aquest acord tàcit en el relat sobre el lloc que el govern ocupa en el mapa ideològic, polític i social del país, també hi contribueix fins a punts exagerats la incomoditat que crea el seu sobiranisme, i a vegades, fins i tot l’independentisme mal dissimulat d’algun dels seus membres més destacats. A l’unionisme polític –tant de dretes com d’esquerres-, però també als que no són ni carn ni peix i que, per tant, el debat els descol·loca i prefereixen obviar-lo, els va de meravella aquesta submissió necessària del govern català al PP d’aquí i d’allà. La conseqüència de tot plegat: que CiU sembla la dreta pura i dura, i el seu sobiranisme, una presa de pèl.

No pretenc, encara que alguns ho suposaran, salvar la pell del govern de CiU. No sé –perquè el propi Govern no ho aclareix- fins on arriba la necessitat i fins on la devoció a les polítiques de contenció de la despesa pública. I tampoc no m’atreveixo a mesurar quin és el grau de sobiranisme mitjà del partit i del govern, i fins on estan disposats a ser-ne conseqüents. Tot per la mateixa raó: no ho expliquen. L’únic que m’interessa en aquestes ratlles és fer notar que el Govern no té capacitat per sostenir i fer escoltar el seu propi relat de la situació. Hi ha gestos que no sabem si són meres gesticulacions per facilitar una negociació, o si realment anuncien intencionalitats de fons. I, mentre els beneficiats de les gesticulacions, o dels gestos, no paren de sobre-representar-los, el govern abaixa el cap, sense dir res.

En José Montilla, el “fets i no paraules” va acabar semblant que era l’expressió d’una impotència dialèctica personal més que no pas un estil de govern. Pel govern d’Artur Mas, els actuals “pactes sense paraules”, si no s’acaben explicant, es poden convertir en un presó de la qual, més endavant, li serà molt difícil de sortir.