De trobar una sala d'espera d'hospital plena, mai ens n'hem sorprès. De veure-hi passar les hores entre dolors, laments i, en el millor dels casos, tan sols avorriment, no sorprèn ni ha sorprès mai massa. De fet, quan les vaques eren grasses, aquest tòpic també era una realitat. Hem tingut governs que han flirtejat més que altres amb la suculent idea de passar el mort de la sanitat a la iniciativa privada. Sembla que en aquest país les empreses funcionen i són tan i tan rendibles quan tenen incentiu privat, sobretot quan eren empreses públiques, que aleshores, en el clima de repartir-se entre butxaques, ressusciten de les cendres per atiar la flama dels grans beneficis.

El servei d'atenció sanitària remena la salut, i amb la salut representa que no s'hi juga. Però tenir per conseller de Salut un exdirigent del sector empresarial dels serveis sanitaris –dels que fan beneficis del servei d'atendre, curar, aplicar teràpies i subministrar medicaments- no sembla una garantia per a fer prevaldre la importància de la sanitat pública, com a servei universal i gratuït. En són un exemple "els ajustaments" de l'actual govern de la Generalitat, que afecten el país -i la comarca- amb quiròfans i llits i CAPs tancats, amb augment de les llistes d'espera i l'empitjorament del servei tot estrenyent el cinturó. El cinturó i la soga del servei públic bàsic.

Tractant-se de salut, el temps d'espera no és en va. Malalts, som vulnerables. I que l'atenció sanitària sigui d'accés públic i de qualitat és un imperatiu: no és ètic ni democràticament tolerable que en una societat digna visqui més, i amb més salut, qui es pot pagar les atencions que li ho permetin. Als Estats Units, on el sistema sanitari es basa en la cobertura de les asseguradores privades, hi moren 100.000 persones l'any per manca d'atenció mèdica.

El servei públic és el patrimoni dels qui no tenim patrimoni, que ens fa iguals, almenys en un fonament igual de supervivència i accés a oportunitats. Ens hi va la vida. I se'ns en hi va l'esperança de vida, que per manca de confiança en la deixadesa del sector privat i la necessitat que provoca la desesperació en moments de malestar i manca de salut, ens empeny a buscar pagant un bon servei encara que sigui a cop d'estalvis -si mai en tenim- i per engruixir, a desgana, benefici privat i aprofitat.