Actualitzat el 10/02/2012 a les 00:01h
Manel tenen massa èxit
Tenim un problema amb l’èxit. No ens el creiem, i vivim amb l’ai al cor tot esperant la gran patacada, com amb el Barça, que si un dia no guanya per sis a zero ja ens llancem en planxa al damunt de l’ampolla de ginebra. O bé l’examinem amb una lupa així de gran mirant de trobar-li el truc, el doble fons, la farsa. Perquè segur que n’hi ha, on vas a parar, que ho sé jo, que sóc tan llest i filo tan prim.
Bé, Manel tancaran gira aviat amb una sèrie de concerts per als quals ja gairebé no queden entrades, i fòrums i diaris digitals tornaran a ser esquitxats pels comentaris sarcàstics o aspres de l’any passat. Que si són un bluf alimentat per periodistes corruptes. Que si tenen padrins importantíssims i que la premsa es mou per consignes. Algun noiet molt indignat dirà que no n’hi ha per tant, que el grup del fill de la carnissera li dóna vint voltes. I l’altre de més enllà, que potser és el mateix però amb un nick diferent, proclamarà que ell no es deixa manipular pels missatges alienants de la societat burgesa i que per això s’estima més La Gossa Sorda.
Però entre totes les objeccions, n’hi ha una que mereix tots els honors. És la de qui rufa el nas, amb un tic automàtic, davant de tot allò que genera consens entre opinadors o crítics. I que castiga a qui li van bé les coses. “És sospitós que tothom en parli bé. Quan hi ha tanta coincidència, jo me’n desmarco, no em deixo arrossegar pel ramat. Tinc criteri propi, jo!”. De vegades, les proclames de perspicàcia són inversament proporcionals al coeficient intel·lectual. Desconfieu de qui presumeix de “criteri propi”. Sovint, aquest criteri només es manifesta després de conèixer el dels altres. I un cop pronunciat, només resten a prop la novia, l’àvia i aquell amic sòmines que diu que sí amb el cap i la boca oberta.
Tot plegat és molt més senzill. Se li diu èxit. Passa de vegades quan una cosa agrada, es difon pel boca-orella, la premsa contribueix a amplificar-ho i la pilota es fa gran. Passa als Estats Units, passa a Uzbekistan, passa a Espanya i, de vegades, encara que sembli mentida, encara que tanta gent s’encarregui graciosament d’impedir-ho i reconèixer-ho, també passa a Catalunya. I pot ser fins i tot, ho juro, que sigui un èxit merescut.
Bé, Manel tancaran gira aviat amb una sèrie de concerts per als quals ja gairebé no queden entrades, i fòrums i diaris digitals tornaran a ser esquitxats pels comentaris sarcàstics o aspres de l’any passat. Que si són un bluf alimentat per periodistes corruptes. Que si tenen padrins importantíssims i que la premsa es mou per consignes. Algun noiet molt indignat dirà que no n’hi ha per tant, que el grup del fill de la carnissera li dóna vint voltes. I l’altre de més enllà, que potser és el mateix però amb un nick diferent, proclamarà que ell no es deixa manipular pels missatges alienants de la societat burgesa i que per això s’estima més La Gossa Sorda.
Però entre totes les objeccions, n’hi ha una que mereix tots els honors. És la de qui rufa el nas, amb un tic automàtic, davant de tot allò que genera consens entre opinadors o crítics. I que castiga a qui li van bé les coses. “És sospitós que tothom en parli bé. Quan hi ha tanta coincidència, jo me’n desmarco, no em deixo arrossegar pel ramat. Tinc criteri propi, jo!”. De vegades, les proclames de perspicàcia són inversament proporcionals al coeficient intel·lectual. Desconfieu de qui presumeix de “criteri propi”. Sovint, aquest criteri només es manifesta després de conèixer el dels altres. I un cop pronunciat, només resten a prop la novia, l’àvia i aquell amic sòmines que diu que sí amb el cap i la boca oberta.
Tot plegat és molt més senzill. Se li diu èxit. Passa de vegades quan una cosa agrada, es difon pel boca-orella, la premsa contribueix a amplificar-ho i la pilota es fa gran. Passa als Estats Units, passa a Uzbekistan, passa a Espanya i, de vegades, encara que sembli mentida, encara que tanta gent s’encarregui graciosament d’impedir-ho i reconèixer-ho, també passa a Catalunya. I pot ser fins i tot, ho juro, que sigui un èxit merescut.
Referències a Internet
ManelCOMENTARIS
+1
-2
Jordi Oliveras, 18/02/2012 a les 11:56
+0
-0
Anònim, 13/02/2012 a les 14:29
encara més blif, bluf!
http://www.penyacalipo.com/opinen3i4/blog1.php/2011/04/19/segueixo-sent-un-alien
http://www.penyacalipo.com/opinen3i4/blog1.php/2011/04/19/segueixo-sent-un-alien
+0
-0
Anònim, 13/02/2012 a les 12:36
+5
-4
francesc, 11/02/2012 a les 19:40
es que el que no entenc és l'exit de MANEL, no aporten res de nou, ni vocal (molt justet) ni musicalment, ni en les lletres. És un fenòmen que no té explicació,almenys per a mi
+2
-5
Sucs, 11/02/2012 a les 14:50
Jo el que crec es que planeja sobre l'horitzó una circumstancia en que tots som més o menys conscients: els Manel tenen exit però no son ni brillants, ni originals, ni creatius ni atractius, per això ens veiem obligats a explicar-ho.
Pot-ser ha arribat el moment en que també la vulgaritat catalana, com la de altres paisos, tingui un lloc en el mercat popular, que fins ara no, en aquest sentit sí es una normalització positiva, ja que la cultura propiament catalana tendía a ser elitista, perque el mercat popular estava segrestat per les formes espanyoles.
Pot-ser ha arribat el moment en que també la vulgaritat catalana, com la de altres paisos, tingui un lloc en el mercat popular, que fins ara no, en aquest sentit sí es una normalització positiva, ja que la cultura propiament catalana tendía a ser elitista, perque el mercat popular estava segrestat per les formes espanyoles.
+3
-5
Custumista, 11/02/2012 a les 14:22
Manel són una autèntica gasòfia musical. No els retrec que existeixin i que es reuneixen a tocar i compondre, però el que no es pot permetre és que els mitjans de comunicació (que avui dia són generadors de tendència, això és així molt senyor meu) els alabin a la categoria de semi-déus de la música en català.
Si volem ser un país normal hem de poder dir que Manel són un trunyo, estimem-nos una mica més, com a país, com a generadors de cultura. No aspirem a eterna sucursal, a país mediocre; músics i compositors n'hi ha, en aquest país, de molt bons, i dels que et posen els pèls de punta, no pas la cartera.
Si volem ser un país normal hem de poder dir que Manel són un trunyo, estimem-nos una mica més, com a país, com a generadors de cultura. No aspirem a eterna sucursal, a país mediocre; músics i compositors n'hi ha, en aquest país, de molt bons, i dels que et posen els pèls de punta, no pas la cartera.
+6
-4
Tània, 11/02/2012 a les 10:15
Jaume, ara Manel surt molt als mitjans, però molta gent no sap, o no se'n recorda, que aquestes "oportunitats" que dius no van venir del no res, Manel va començar des d'abaix, es van presentar al concurs Sona 9, van quedar finalistes sense arribar a guanyar, van anar actuant a sales petites que sempre s'anaven omplint amb el boca-orella, cada cop més, van omplir un munt de vegades l'Heliogàbal de Gràcia... i la premsa va venir després! Manel no és cap producte precuinat, cap bluf. Ah, i una altra cosa, portar "un munt d'anys treballant" no vol dir res, es pot dur mil anys treballant i ser un artista mediocre, i es pot debutar amb 25 anys amb un disc extraordinari con van fer Manel. És el talent el que importa. La vida és així. Coincideixo plenament amb l'article.
+2
-9
Anònim, 10/02/2012 a les 21:26
Per a mi els millors son Els Amics de les Arts. M'encanten, els trobo genials.
+4
-7
Olga 007, 10/02/2012 a les 19:56
En el cas dels Manel, com el d'Els Amics de les Arts, crec que l'èxit té molt a veure a l'aire desenfadat dels membres, l'humor i el surrealista de les lletres, l'alegria de la música, sense posses, o si més no, una posse de normalitat.
+10
-0
Joan, 10/02/2012 a les 19:37
Seran molt bons, el disc és molt macu però ells son un "sosus" de collons!
+2
-3
Roc a Guinarda, 10/02/2012 a les 16:29
Manel m'agrada. Antònia Font no. Els Amics de les Arts els trobo pèssims. Però la banda que m'ha agradat més de les últimes que he sentit en català han estat aquest pajaros dels que us penjo els enllaços. Juro que no tinc ni punyetera idea de qui són!! Però a mi m'agrada el seu estil, i no crec que sigui del rollo que es porta ara.
Aquesta gent crec que són una miqueta garrulos però fan rock del bo. Poso els enllaços dels videos.
http://www.youtube.com/watch?v=f5BLkbIBHIs
http://www.youtube.com/watch?v=K97WzmRhGh0&feature=endscreen&NR=1
Aquesta gent crec que són una miqueta garrulos però fan rock del bo. Poso els enllaços dels videos.
http://www.youtube.com/watch?v=f5BLkbIBHIs
http://www.youtube.com/watch?v=K97WzmRhGh0&feature=endscreen&NR=1
+0
-3
Anònim, 10/02/2012 a les 15:55
Qui diu que Manel no té cap tipus de gràcia, vol dir que mai ha sentit res.
+18
-4
el Picó, 10/02/2012 a les 14:46
Els Manel tenen èxit i no m’agraden. Antònia Font tenen èxit i m’agraden molt. Per a mi no hi ha color… Però el criteri (el meu) no és pas l’estadístic (el número de seguidors) sinó musical. L’èxit, per altra banda, sempre comporta un residu a la contra. Lady Gaga té gran èxit i això comporta , ara sí estadísticament, que molts no la puguin ni veure. Això funciona d’aquesta manera, ja ho sabem.
No em preocupa la gestió de l’èxit, em preocupa una altra cosa: el gir que ha fet el pop català els últims anys. Quant temps més haurem de suportar aquesta tendència absolutament retrògrada de pop-folk cumbaià, amb lletres infantiloides i preocupacions pre adolescents (amb tot el respecte per la pre adolescència i les seves preocupacions)? Un pop sense sang, inofensiu, bon jan, sempre volgudament “normal” (el glamour els fa pànic!!!) que em recorda els grups catalans que als seixanta copiaven els grans èxits del folk americà… Per què uns músics, de vegades molt preparats, insisteixen a tocar com qui recita un verset de Nadal a casa la tieta? Quan es faran grans? Quan s’atreviran a alguna cosa més? O haurem d'esperar una generació més?
Dit això, que potser només és un neguit personal, vull afegir un comentari. Estant o no d’acord amb l’autor de l’article, vull deixar constància que entre tots els crítics musicals actuals, n’hi ha només uns quants, no gaires, que tenen criteri, coneixements i són respectuosos amb el seu ofici i els seus lectors i, sens dubte, un d’aquests crítics és Jordi Bianciotto. És la meva humil opinió.
Moltes gràcies.
No em preocupa la gestió de l’èxit, em preocupa una altra cosa: el gir que ha fet el pop català els últims anys. Quant temps més haurem de suportar aquesta tendència absolutament retrògrada de pop-folk cumbaià, amb lletres infantiloides i preocupacions pre adolescents (amb tot el respecte per la pre adolescència i les seves preocupacions)? Un pop sense sang, inofensiu, bon jan, sempre volgudament “normal” (el glamour els fa pànic!!!) que em recorda els grups catalans que als seixanta copiaven els grans èxits del folk americà… Per què uns músics, de vegades molt preparats, insisteixen a tocar com qui recita un verset de Nadal a casa la tieta? Quan es faran grans? Quan s’atreviran a alguna cosa més? O haurem d'esperar una generació més?
Dit això, que potser només és un neguit personal, vull afegir un comentari. Estant o no d’acord amb l’autor de l’article, vull deixar constància que entre tots els crítics musicals actuals, n’hi ha només uns quants, no gaires, que tenen criteri, coneixements i són respectuosos amb el seu ofici i els seus lectors i, sens dubte, un d’aquests crítics és Jordi Bianciotto. És la meva humil opinió.
Moltes gràcies.
+4
-5
Mas, 10/02/2012 a les 14:35
Independentment de si l'èxit dels Amics del Manel és merescut o dirigit, aquest ressentiment amb què escrius et delata, Bianciotto. Tu ja m'entens, allò de la pudor dels crítics...
+7
-3
ignasi rovira, 10/02/2012 a les 14:02
Manel, al teatre de conya. A un escenari convencional per llogar-hi cadires si no et vols adormir dret..
Per escoltar a casa de conya. La seva música bona, si. Com tan d'altra.
Senyor Jordi Biancciotto, als senyors de Mishima si que els ha costat Deu i ajuda per arribar fins aquí! dic Mishima, podria dir Mazoni, i d'altres grups que no tenen o ha costat que tinguin una repercussió similar a la dels Manel. Per mi propostes musicals molt mes enriquidores que els propis Manel.
Manel han tingut la sort i estratègia, ja que la sort mai ve sola, de fer un producte al moment adecuat. I ho han aconseguit. Un 10 per a ells. Em trec el barret. Un bravo sense embuts.
Segurament que moltes variables de les que has anomenant ajuden a posicionar-se. Més que res perqué estem en un món on els conctactes obren portes en tots els àmbits.
A casa nostra avui en dia tenim moltes propostes musicals. Hi ha un boom! la majoria babyboom ! una fornada de joves talents que fan música molt variada i per tots els gustos que sempre va bé! Sembla ser que la música mou "pela", però l'èxit dels Manel els pot portar a la mort. D'ells mateixos o del panorama músical del país.
En pocs anys s'ha pasat de zero festivals a decenes de festivals. A part de les gires propies de tots aquest grups que han sortit recentment del no res, i dels que encara aguanten després de tants anys tocar.
El "Caché" dels Manel potser està sobrevalorat, però és llei de oferta-demanada i el mercat lliure.
Com en la construcció ha pasat, crec que les pròximes bombolles seran la del fútbol i la música.
S'està arribant a un volum de concerts, programacions, festivals que qualsevol dia dirà prou aquest sistema. Programadors, discogràfiques,...potser que aprenguin de la bombolla de la construcció. Un mateix grup a Catalunya no pot fer 200 concerts l'any. Bé si, si la Generalitat hi posa la pasta!!!!
Crec que fer les coses sostenibles quan no són viables, és perdre el temps , recursos humans i molt de diner desaprofitat.
La reacció del públic al POPARB, probablament on hi ha el públic més exigent d'aquest país en temes músicals i sobre la música de casa nostra es va manifestar clar i català.
Manel va quedar una mica empobrit, s'esperava més del seu número. Suposo que es va veure el plomero del projecte de grup Manel. Coneixent el públic del PopArb els Manel podríen haver-se "currat" una mica més el bolo.
En fi cadascú pren les decissions en principi perqué creu que són les millors. Potser es van equivocar però es pot perdonar. O podem entendre que Manel arriba on arriba. I t'agrada més o no t'agrada. Tot és personal i subjectiu.
Després d'enrollar-me, a on vull acabar arribant també desprès de tractar amb pinzellades altres aspectes de la música. Volia demanar-te, si puc fer-ho. Que si has mai valorat la gent que segueix i disfruta com un ànec amb Manel?
et posaré un exemple:
Aquest setembre a Vic es va cel.lebrar la primera edició del ForaMuralla. Un aquesta ocasió van tocar 4 grups. Espaldamaceta, Manel , Raydibaum i Mazoni.
El qualificat 80-90% de seguidors de Manel van pagar els 30 euros o el que fos per entrar i gaudir del festival, només per veure el seu grup.
Vaja, també és lícid pagar i marxar i veure el que t'agrada. Però això dona una imatge molt fidel del seguidors d'aquest grup. Realment no els hi interesa la música. Ni tenen curiositat per coneixer noves propostes musicals. Ells seguiran sempre el que els hi diu LA TELE. Perqué els hi diran amb unes paraules tant maques que ells ja els hi agradarà sense ni escoltar-ho. Així van les coses.
Mentres no hi rebenti la bombolla, porti grups "mainstream" que no tindrà perdues econòmiques, tindrà públic que pagarà les entrades, suposarà un èxit de festival, però tindrà una gran majoria de públic amb poc criteri propi.
L'objectiu seria que tant sols la meitat de seguidors "mainstream" s'estimulessin per entrar i investigar dins el món de la música.
No cal parlar del fenòmen "Catarres" que fa fred i no voldria agafar cap "catarro".
gràcies.
Per escoltar a casa de conya. La seva música bona, si. Com tan d'altra.
Senyor Jordi Biancciotto, als senyors de Mishima si que els ha costat Deu i ajuda per arribar fins aquí! dic Mishima, podria dir Mazoni, i d'altres grups que no tenen o ha costat que tinguin una repercussió similar a la dels Manel. Per mi propostes musicals molt mes enriquidores que els propis Manel.
Manel han tingut la sort i estratègia, ja que la sort mai ve sola, de fer un producte al moment adecuat. I ho han aconseguit. Un 10 per a ells. Em trec el barret. Un bravo sense embuts.
Segurament que moltes variables de les que has anomenant ajuden a posicionar-se. Més que res perqué estem en un món on els conctactes obren portes en tots els àmbits.
A casa nostra avui en dia tenim moltes propostes musicals. Hi ha un boom! la majoria babyboom ! una fornada de joves talents que fan música molt variada i per tots els gustos que sempre va bé! Sembla ser que la música mou "pela", però l'èxit dels Manel els pot portar a la mort. D'ells mateixos o del panorama músical del país.
En pocs anys s'ha pasat de zero festivals a decenes de festivals. A part de les gires propies de tots aquest grups que han sortit recentment del no res, i dels que encara aguanten després de tants anys tocar.
El "Caché" dels Manel potser està sobrevalorat, però és llei de oferta-demanada i el mercat lliure.
Com en la construcció ha pasat, crec que les pròximes bombolles seran la del fútbol i la música.
S'està arribant a un volum de concerts, programacions, festivals que qualsevol dia dirà prou aquest sistema. Programadors, discogràfiques,...potser que aprenguin de la bombolla de la construcció. Un mateix grup a Catalunya no pot fer 200 concerts l'any. Bé si, si la Generalitat hi posa la pasta!!!!
Crec que fer les coses sostenibles quan no són viables, és perdre el temps , recursos humans i molt de diner desaprofitat.
La reacció del públic al POPARB, probablament on hi ha el públic més exigent d'aquest país en temes músicals i sobre la música de casa nostra es va manifestar clar i català.
Manel va quedar una mica empobrit, s'esperava més del seu número. Suposo que es va veure el plomero del projecte de grup Manel. Coneixent el públic del PopArb els Manel podríen haver-se "currat" una mica més el bolo.
En fi cadascú pren les decissions en principi perqué creu que són les millors. Potser es van equivocar però es pot perdonar. O podem entendre que Manel arriba on arriba. I t'agrada més o no t'agrada. Tot és personal i subjectiu.
Després d'enrollar-me, a on vull acabar arribant també desprès de tractar amb pinzellades altres aspectes de la música. Volia demanar-te, si puc fer-ho. Que si has mai valorat la gent que segueix i disfruta com un ànec amb Manel?
et posaré un exemple:
Aquest setembre a Vic es va cel.lebrar la primera edició del ForaMuralla. Un aquesta ocasió van tocar 4 grups. Espaldamaceta, Manel , Raydibaum i Mazoni.
El qualificat 80-90% de seguidors de Manel van pagar els 30 euros o el que fos per entrar i gaudir del festival, només per veure el seu grup.
Vaja, també és lícid pagar i marxar i veure el que t'agrada. Però això dona una imatge molt fidel del seguidors d'aquest grup. Realment no els hi interesa la música. Ni tenen curiositat per coneixer noves propostes musicals. Ells seguiran sempre el que els hi diu LA TELE. Perqué els hi diran amb unes paraules tant maques que ells ja els hi agradarà sense ni escoltar-ho. Així van les coses.
Mentres no hi rebenti la bombolla, porti grups "mainstream" que no tindrà perdues econòmiques, tindrà públic que pagarà les entrades, suposarà un èxit de festival, però tindrà una gran majoria de públic amb poc criteri propi.
L'objectiu seria que tant sols la meitat de seguidors "mainstream" s'estimulessin per entrar i investigar dins el món de la música.
No cal parlar del fenòmen "Catarres" que fa fred i no voldria agafar cap "catarro".
gràcies.
+2
-2
Anònim, 10/02/2012 a les 13:28
En el fons tu acabes fent el mateix que critiques... no estàs d'acord amb la gent que no està d'acord...
A veure la música com a element artístic és totalment dependent dels gustos de la gent i concretament la música pot entrar més o menys a cop d'escoltar-ho 300 vegades...
Manel en sí tenien un bon cd (professors europeus), un directe simpàtic (el tema de la corranda ajudava molt) i com passa amb moltes coses van apareixer al moment adequat... simplement aquesta és la diferència... Antònia Font feia moltíssims més anys que hi eren i no han tingut la mateixa notorietat...
Ara està de moda un "nou" estil de musica catalana (recordant el mateix moviment que el moment "Rock Català") i Manel en són principalment l'emblema, secundants pels amics de les arts, mishima,...
Però tot això no treu que el seu segon treball és justet justet, els directes de la nova gira (almenys el que jo vaig anar va ser un dels concerts més fluixos dels que he anat a la meva vida) i que l'efecte borrego accentuat per les xarxes socials es fa insoportable... i en cadena apareix la notorietat als mitjans (i sí! Manel té familia als mitjans...)
Simplement això. S'ha d'acceptar i també que l'èxit en sí es pot aconseguir però es diferent tenir una motxilla molt gran darrera i per tant molts arguments, o poca cosa i molt de marketing... O no has criticat a fenomens com les Spice-Girls, Justin Bieber,...
A veure la música com a element artístic és totalment dependent dels gustos de la gent i concretament la música pot entrar més o menys a cop d'escoltar-ho 300 vegades...
Manel en sí tenien un bon cd (professors europeus), un directe simpàtic (el tema de la corranda ajudava molt) i com passa amb moltes coses van apareixer al moment adequat... simplement aquesta és la diferència... Antònia Font feia moltíssims més anys que hi eren i no han tingut la mateixa notorietat...
Ara està de moda un "nou" estil de musica catalana (recordant el mateix moviment que el moment "Rock Català") i Manel en són principalment l'emblema, secundants pels amics de les arts, mishima,...
Però tot això no treu que el seu segon treball és justet justet, els directes de la nova gira (almenys el que jo vaig anar va ser un dels concerts més fluixos dels que he anat a la meva vida) i que l'efecte borrego accentuat per les xarxes socials es fa insoportable... i en cadena apareix la notorietat als mitjans (i sí! Manel té familia als mitjans...)
Simplement això. S'ha d'acceptar i també que l'èxit en sí es pot aconseguir però es diferent tenir una motxilla molt gran darrera i per tant molts arguments, o poca cosa i molt de marketing... O no has criticat a fenomens com les Spice-Girls, Justin Bieber,...
+4
-0
Semidesnatada, 10/02/2012 a les 12:57
Tens raó Roger, però crec que si un no és capaç de criticar (sense menystenir) el que té, d'analitzar-ho i fins i tot fer-hi conya, no deixa de ser síntoma d'algun complexe. Països amb una cultura musical arrailada i real (UK, EEUU serien els exemples més clars, però també Suècia, Alemanya o el Japó) se'n foten dels principals progatonistes exitosos perquè d'això es tracta, d'alimentar la escena i no els protagonistes (i fent-ho, ho fan). Aquí el nostre complexe no ens deixa, és com un 'va, no m'agrada gaire però ja que ha tingut èxit no ens queixem' i això dóna com a resultat exactament el contrari del que es pretèn. Si un no és capaç de criticar el més objectivament que pugui l'escena musical, i entre tost ens convencem de cal donar suport cec als grups exitosos, doncs estem fotus, perquè sempre estarem igual. Que Manel tinguin èxit no és excusa per a no parlar dels problemes reals que hi ha a l'escena musical catalana. Per mi perfecte que tinguin èxit però, ep! no barregem les coses i no posem excuses.
pd: a una entrevista els Surfing Sirles deien que no entenien com ningú havia fet una parodia d'en Lluís Gavaldà (o alguna cosa per l'estil), que això era síntoma de salut si es fes. És exactament el mateix tema (som tan poc importants, per a nosaltres mateixos, que no podem ni permetre'ns riure de la nostra escena).
pd: a una entrevista els Surfing Sirles deien que no entenien com ningú havia fet una parodia d'en Lluís Gavaldà (o alguna cosa per l'estil), que això era síntoma de salut si es fes. És exactament el mateix tema (som tan poc importants, per a nosaltres mateixos, que no podem ni permetre'ns riure de la nostra escena).
+6
-2
Roger Crespo, 10/02/2012 a les 12:25
Doncs això, molta tonteria és el que tenim tots plegats. Si una cosa ens funciona hi posem pegues, no fos cas que ens diguin que ens mirem el melic, i, si no funciona, es clar, es que som poca cosa i on volem arribar. En fi, repeteixo, molta tonteria. Fem el favor d'una vegada per totes, de gaudir del que tenim i no buscar els tres peus al gat. Home!
+10
-3
Semidesnatada, 10/02/2012 a les 11:35
A mi personalment no m'agrada gens Manel. Veig que tenen 'algo', fan lletres amb un toc bastant personal i sí, no veig perquè no hagin de tenir èxit. Però el teu article, Jordi, fa olor de ser parenta d'aquestes opinions que es manifesten quan es coneixen les dels altres, com una espècie de resposta. A qui, a què...no ho sé. No veig ningú que es queixi de Manel, la veritat. Veig gent que simplement està cansada de que els mitjans públics catalans (contagiant tota la resta que només parla del més destacat de cada escena) només publiciteu els grups d'un estil homogeni, amb Manel al capdavant, passant olímpicament de tot el demés. No sé perquè, potser aquesta obsessió amb l'èxit no us deixa veure més enllà i us aferreu al que està de moda (per diferents raons, en això ja no hi cal entrar perquè no és tel dema de fons)pensant ser arrastrats, sentint-vos una mica pares d'algun moviment, com orgullosos de que per fi, després de no sé quants anys intentant-ho, la política musical que porteu hagi donat els seus fruits. Resulta trist veure un estil de música com el rock català dels 90 (si se li'n pot dir així)i com el vareu cremar, saturar i adormir practicant la mateixa política que ara feu amb aquest nou 'folk-pop català'.
Jo no aniria donant tantes lliçons a aquests que no entenen l'èxit dels Manel (perquè, com t'he dit més a dalt, l'entenc perfectament i hi ha molts grups que no m'agraden però entenc que agradin a la gent, vull dir, hi ha gustos per a tot, només faltaria)i em dedicaria una mica més a fer la meva feina i a meditar sobre si l'enfoco bé o no. No entro en si Manel (i la resta de grups que segueixen la seva llum obridora de camí) tenen lletres plagades d'un passotisme que produeix vergonya aliena en els temps que corren, perquè això no deixa de ser la meva opinió subjectiva. El que si que es objectiu és que els mitjans públics catalans us ompliu la boca sobre Manel (i, insisteixo, la resta de grups homogenis que els segueixen) sense prestar atenció a cap altre panorama, augmentant el risc de tornar-lo a cremar una vegada més, destruint aquesta materialització d'anhels que ha costat tant crear (i compte, si s'ha aconseguit crear és gràcies a molts factors i protagonistes, potser el boca-orella el més important).
Jo no aniria donant tantes lliçons a aquests que no entenen l'èxit dels Manel (perquè, com t'he dit més a dalt, l'entenc perfectament i hi ha molts grups que no m'agraden però entenc que agradin a la gent, vull dir, hi ha gustos per a tot, només faltaria)i em dedicaria una mica més a fer la meva feina i a meditar sobre si l'enfoco bé o no. No entro en si Manel (i la resta de grups que segueixen la seva llum obridora de camí) tenen lletres plagades d'un passotisme que produeix vergonya aliena en els temps que corren, perquè això no deixa de ser la meva opinió subjectiva. El que si que es objectiu és que els mitjans públics catalans us ompliu la boca sobre Manel (i, insisteixo, la resta de grups homogenis que els segueixen) sense prestar atenció a cap altre panorama, augmentant el risc de tornar-lo a cremar una vegada més, destruint aquesta materialització d'anhels que ha costat tant crear (i compte, si s'ha aconseguit crear és gràcies a molts factors i protagonistes, potser el boca-orella el més important).
+7
-4
Jaume, 10/02/2012 a les 10:28
Potser que mirem qui són els familiars dels components de Manel i veurem perquè se'ls promociona tant. Jo no dic que no siguin bons, però hi ha molts grups que porten molts anys treballant i no tenen ni una dels mils d'oportunitats que s'ha donat a Manel per fer-se conèixer. Estem en una societat que ens agrada l'idolatria, però és trist que aquests ídols siguin els imposats pels poderosos i no tots els que s'ho mereixen. No és enveja. Tinc 53 anys i crida al cel que en un concert de l'Oriol Tranvia hi haguessin 10 persones com va passar l'altre dia. Segur que molts dels que llegeixin això, ni n'han sentit a parlar, però molts dels que promocionen a grups com en Manel, Antonia Font i tots aquests que sonen 50 cops al dia a les emissores de ràdio o surten dia sí, dia també a la televisió, sí que saben qui és l'Oriol Tramvia, en Pau Riba, en Quico Pi de la Serra i tots aquests pares de la nostra cançó que per raons "monetaries", els padrins han oblidat.
+9
-1
Anònim, 10/02/2012 a les 06:29
Els Kitsch no han plegat..., són molt bons..., i els Manel també!
+18
-4
JoMateix, 10/02/2012 a les 02:52
D'acord, l'èxit existeix. Ho sospitàvem. A més a més ara el sr Bianciotto ens confirma que pot ser un èxit català i merescut. Res a objectar.
La veritat és que n'hi ha, de catalans exitosos, disseminats per l'ample món a qui ningú els fot ni cas perquè no es dediquen a la música ni a l'esport. Ni tan sols la tv pública catalana en parla.
Però tornem als Manel. Que tenen èxit? Doncs molt bé, però amb l'exposició pública que comporta l'èxit hi ha associat el dret a discrepar i fins i tot la crítica mordaç. Els Manel gaudeixen del favor de la crítica, venen força discos (o descàrregues mp3) i omplen tots els concerts. Què més volen, que els fem l'onada quan caminin pel carrer? No n'hi ha prou amb això? Vol dir que necessiten un advocat defensor?
A mi els Manel no m'agraden; per raons musicals i per raons conceptuals. Potser sóc un envejós, un "looser" o un tanoca. Però li asseguro que no sóc mal català ni estic malalt d'auto-odi. Senzillament tinc unes altres preferències, que no van en contra de ningú (tot i que tampoc m'importa discrepar obertament), simplement són les meves.
Actualment el panorama és prou variat, tot i que no tant com caldria, com per poder triar i remenar. La unitat en determinats temes polítics i socials clau és dessitjable, però la unanimitat en qüestions artístiques no és necessària, penso que ni tan sols és recomanable.
Els Kitsch o els Sangtraït van haver de plegar perquè el públic català pasava d'ells absolutament. Potser aquests sí que mereixen un article, encara que sigui pòstum.
La veritat és que n'hi ha, de catalans exitosos, disseminats per l'ample món a qui ningú els fot ni cas perquè no es dediquen a la música ni a l'esport. Ni tan sols la tv pública catalana en parla.
Però tornem als Manel. Que tenen èxit? Doncs molt bé, però amb l'exposició pública que comporta l'èxit hi ha associat el dret a discrepar i fins i tot la crítica mordaç. Els Manel gaudeixen del favor de la crítica, venen força discos (o descàrregues mp3) i omplen tots els concerts. Què més volen, que els fem l'onada quan caminin pel carrer? No n'hi ha prou amb això? Vol dir que necessiten un advocat defensor?
A mi els Manel no m'agraden; per raons musicals i per raons conceptuals. Potser sóc un envejós, un "looser" o un tanoca. Però li asseguro que no sóc mal català ni estic malalt d'auto-odi. Senzillament tinc unes altres preferències, que no van en contra de ningú (tot i que tampoc m'importa discrepar obertament), simplement són les meves.
Actualment el panorama és prou variat, tot i que no tant com caldria, com per poder triar i remenar. La unitat en determinats temes polítics i socials clau és dessitjable, però la unanimitat en qüestions artístiques no és necessària, penso que ni tan sols és recomanable.
Els Kitsch o els Sangtraït van haver de plegar perquè el públic català pasava d'ells absolutament. Potser aquests sí que mereixen un article, encara que sigui pòstum.
+9
-3
Robert, 10/02/2012 a les 01:30
Cert, massa tonteria hi ha en aquest país, sempre buscant-li els peus al gat. El grup aquest ha triomfat i ja està, tant costa d'entendre? O és que no ens entra al cap que un artista en català triomfi???
Autor
Jordi Bianciotto
A més de crític musical des de fa vint anys, és un ciutadà que observa amb una barreja variable de passió i angoixa l’evolució i destí d’aquest país. Escriu a El Periódico de Catalunya i a les revistes Rockdelux i Enderrock, i és autor de biografies i enciclopèdies musicals. És membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils i articulista a Mèdia.cat.
Altres articles d'aquest autor
Accés usuaris
- Som a Internet des del maig de 1996
- SCG Aquitània SL
- Empresa adherida a l'Internet Quality Agence
- Notícies publicades amb llicència
Amb la col·laboració de:
