Aquest cap de setmana he tingut la sort d’estar a Sevilla en el 38è congrés del PSOE com a delegat del PSC Osona. Primer de tot vull aprofitar aquestes línies per agrair als companys del PSC Osona l’oportunitat que m’han ofert de viure en primera persona aquesta experiència inoblidable i, per altra banda, vull agrair la companyia de l’amic Jordi Albareda, que ell hi assistia com a observador del PSC Osona.

Si dic que ha estat un congres històric i inoblidable és perquè realment ho penso i perquè hi ha fets que així m’ho fan pensar, com l’ajustat resultat, el context amb el que s’ha produït i el protagonisme que ha tingut el PSC.

El congres ha tingut diferents debats, no tots ben explicats i alguns distorsionats expressament (des dels propi delegats fins a la premsa). En aquest sentit, la diputada al Parlament de Catalunya i membre de l’executiva del PSC Laia Bonet (www.laiabonet.cat) escrivia en un article a El Mundo: “Lamentablemente, ninguno de los dos candidatos planteó abiertamente la cuestión, ni tampoco los problemas de modelo de Estado. Una oportunidad perdida. Sea por estrategia, por táctica, o por ambas cosas a las vez, se prefirió el lenguaje sutil que el debate a fondo. [...] El PSOE ha interiorizado demasiado pronto -y la victoria del PP ayuda a crear este complejo acobardado y cautivo- que una parte muy importante de sus problemas es que les han robado la bandera de España […]. Ha sido la incapacidad para presentar un modelo de España moderno, contemporáneo, valiente y auténticamente federal, lo que nos ha llevado a la pérdida de referencias. En ausencia de convicciones profundas, han ganado los que no dudaban. No nos creíamos la España plural, y ganó la España simple. Nuestra posición era pose y cálculo. Y acabamos retratados frente a las evidencias de nuestras incoherencias. Pero los problemas que no se pronuncian, que se evitan, que no se resuelven, siguen ahí. Tenemos la última oportunidad. Y nos toca intentarlo en un momento de máxima debilidad del PSC y del PSOE, que genera y favorece los procesos y los pensamientos conservadores. [...] La relación federal debe continuar y ampliarse, actualizando e incorporando nuevos mecanismos que fortalezcan la voz del PSC en el debate político y avanzar en el debate dentro del socialismo español y catalán para realizar el ideario federal que compartimos”.

I bé, jo comparteixo plenament aquestes paraules, perquè crec que el PSC d’aquest congrés n’ha sortit reforçat. Abans d’explicar els motius, crec que hi ha dos fets que justifiquen el posicionament del PSC que s’han de tenir presents. El primer, tothom sap que la candidata Carme Chacón és militant del PSC però tothom coneix que ella no ha lluitat com a PSC per ser la secretària general del PSOE. Sinó que ho ha fet a títol personal perquè ella pensava (i segueix creient) que es la persona ideal per retornar la il•lusió i confiança als votants del PSOE que l’han perdut. I per altra banda, el PSC s’ha vist en un mar entre dos aigües, ja que havia d’escollir entre dos bons candidats, amb un discurs semblant però amb maneres d’executar-lo diferent. I al final la proximitat amb el PSC i amb el federalisme han sigut motius suficients per donar suport a la Chacón.

Aquesta situació es pot explicar amb un exemple de l‘amistat: els nostres amics no sempre fan allò que creiem que és el millor ni per al grup ni per a ells mateixos, però precisament com que són amics, els hi donem confiança i els acompanyem en el camí, encara que sigui desencertat seguir avançant. Doncs amb la Carme, en el fons, crec que ha passat alguna cosa semblant: ella creia que podria liderar el canvi en el PSOE i com a companya del PSC no l’hem volgut deixar sola en aquest procés.

En definitiva, si dic que el PSC hi ha sortit guanyant, es per aquests cinc motius:

1.- Tots els mitjans i altres partits polítics esperaven que guanyés la Carme Chacón per poder dir que el PSC i PSOE són el mateix i que s’havia acabat marcant perfil propi. Jo penso que no és veritat, però tot i així, com que en Rubalcaba serà el secretari general del PSOE, el nou PSC i el seu primer secretari Pere Navarro podran marcar el perfil propi que una part dels nostres votants ens demanen, que passa per defensar, més que mai, els drets i deures dels catalans i catalanes.

2.- Com que no han pogut dir que el PSC i el PSOE som el mateix, ara diuen que hem quedat fora de joc i amb menys protagonisme que abans. Quan en canvi hi seguim tenint dos representants a l’executiva federal com fins ara, i un dels representants és el Pepe Zaragoza que, per a la gent que no el coneix, us puc assegurar que és un dels polítics catalans que coneix més bé les diferents realitats que existeixen a Catalunya (per cert, qui em sap dir els dos representats que hi teníem actualment?).

3.- Un altre aspecte positiu és que el PSC ha demostrat que tot i les discussions polítiques que poguéssim tenir en el nostre congrés, hem anat al congrés del PSOE com un partit unit, a defensar un model de partit que tingui en compte les diferències territorials que existeixen a Espanya. En canvi, m’ha sorprès molt com la majoria de territoris hi arribaven amb confrontacions internes importants que, lògicament, s’han traslladat a la votació final.

4.- La Laia Bonet ho deia subtilment en el seu escrit però és cert que hi ha comunitats autònomes d’Espanya que atribueixen els mals resultats del PSOE per totes les reivindicacions que s’han fet des de Catalunya i que en Zapatero hi ha donat suport, perjudicant altres territoris estatals. Reivindicacions que per a nosaltres són lícites i que encara n’han quedat pendents, però hem de tenir en compte que CiU no les havia aconseguit (ni demanat!) i que el PP ho ha aprofitat per fer demagògia i desgastar al PSOE a Espanya. Com per exemple: el retorn dels papers de Salamanca, es va derogar el Pla Hidrològic Nacional (CiU en el seu moment hi havia votat a favor i el PP actual en torna a parlar), les millores del finançament (més participació en els impostos, més autonomia, menys desigualtats amb altres comunitats, etc.), l’aprovació del nou estatut (recorregut pel PP de Rajoy que actualment CiU hi pacta sense cap problema), etc.

5.- I finalment, des del PSC hem evidenciat i reivindicat que creiem en un socialisme que defensa que Espanya és plural i que creiem en l’integració europea. Per tant, el congrés ens ha servit per reafirmar que creiem en el socialisme i que defensem una Espanya Plural i Federal.

Podria allargar-me en l’escrit i analitzar algun dels tòpics que he llegit i sentit aquests dies perquè m’han demostrat que moltes vegades s’opina des del desconeixement i des d’opinions preconcebudes. Però bé, prefereixo acabar amb una reflexió amb veu alta: com a societat volem una dona com a presidenta? Encara que ens sobti aquesta pregunta, quan hi van haver les primàries dels Estats Units, diferents analistes van confirmar que EEUU preferia una persona negra presidenta del seu país abans que una dona presidenta. Potser a Espanya ens passa el mateix?

Josep Paré Aregall
@jparegall
facebook.com/jparegall
jparegall.blogspot.com