El més extraordinari de l’era Guardiola és que encara no s’ha acabat i que segueix donant una alegria rere l’altra. Diu el tòpic més recent que des que Guardiola és l’entrenador, el Barça no falla mai (o gairebé) en els partits importants: 13 títols de 16 possibles i 11 finals disputades, en quatre anys encara no, ho acrediten. Aquest dimecres tenia una altra ocasió per demostrar-ho i, efectivament, no va decebre: victòria contra el València per 2 a 0 en la tornada de les semifinals de la Copa del Rei i classificació guanyada per disputar-ne la final a l’Athletic Club.

El València va sortir fort, confirmant una altra de les afirmacions que es fan en les competicions per eliminatòries que no arriba a ser tòpic perquè no hi ha unanimitat en l’apreciació. Em refereixo a que els equips es prenen les eliminatòries com si fossin dos partits de 180 minuts i no pas dos de 90. És un matís que no té gaire importància, però que serveix per entendre determinats plantejaments i actituds que si s’analitzen amb els paràmetres d’un partit de lliga poden dur a la confusió.

Ara: l’entusiasme valencianista va durar un quart d’hora a penes, just fins que li van fer el primer gol. A partir d’aquest moment, els blaugranes van desactivar la pressió a què els havia sotmès  el plantejament “agressiu” anunciat per Unai Emery i les ocasions fallades i els encerts del porter Alves van succeir-se ininterrompudament durant tot el partit, amb alguna arribada valencianista amb ensurt perquè no fos dit que no es tractava d’una eliminatòria de Copa del Rei. I així fins al segon gol, a mig quart de l’acabament.

El partit contra el València s’havia definit en algun moment com el més important del que duem de temporada. En alguna tertúlia radiofònica ho he sentit. Potser és un pèl exagerat, però el raonament té sentit perquè tenir una final aparcada fins a maig és com guardar-se un roc a la faixa pel que pugui passar a la Lliga espanyola i a la Lliga de campions. Tanmateix, no sembla que al Barça actual li faci cap mena de falta, al contrari, més aviat l’hem de considerar una fita més en el seu palmarès, que resta completament obert.