Tres actes recents de l'administració de justícia han ocupat els mitjans de comunicació. Des de la meva supina ignorància no vull estar d'acord amb els veredictes. No ho explicaré jurídicament (no puc). La meva valoració serà for dummies (per tontos, des del coneixement d'un que també es reconeix dummie en la matèria).

El cas Camps. No entenc perquè la Justícia (en aquest cas, un jurat popular) ha decidit que aquest home no és culpable dels càrrecs imputats. En primer lloc, i segons el meu parer, un president d'una comunitat autònoma que ha estat involucrat en casos de corrupció, per poc que hagi fet, hauria de ser castigat amb major o menor mesura. Sobretot per un jurat popular. No entendria una política justa sense que un home que ha promogut la corrupció a la seva Comunitat, pugui sortir sense cap càstig. Ni tan sols ha tornat els preciosos vestits que li van regalar. Potser, amb ells, va assistir tot elegant a la vista oral.

El cas Garzón. El d'un jutge jutjat. Un dels pocs jutges que ha intentat descobrir veritats d'una dictadura que va fer molt mal i al que s'acusa de “moure merda”. En el meu entendre, aquest senyor el que va fer és facilitar a moltes famílies que van patir assassinats durant el franquisme la possibilitat de saber on són enterrats els seus familiars. Ho trobo molt just. Tothom hauria de tenir dret de portar flors als seus parents morts, però la dreta franquista d'aquest país, que encara és molt present en responsabilitats públiques, no ho entén així.

I el cas Contador. Encara que sigui un cas relacionat amb l'esport, també té a la justícia com a protagonista. El TAS (una espècie de tribunal superior de l'esport) ha declarat que Alberto Contador és culpable d'ingerir substàncies extra esportives i així afavorir-se per guanyar les copes que guarda a les seves vitrines. Però el més paradoxal de tot plegat és que el TAS reconeix que no té certesa de què Contador ingerís substàncies prohibides. I tot i així, el condemna, li treu els títols i el deixa sense córrer les grans voltes d'aquest any...

No sé si sóc jo, o des de l'últim article que vaig publicar, la Justícia ha fet coses molt estranyes. No entenc els veredictes i tot i que no puc saber si són jurídicament acceptables, el que si sé és que l'opinió pública està de la meva part. Començo a creure poc en la justícia i resulta imprescindible un canvi. La defensora de l'exemplaritat, de la imparcialitat i de la veritat absoluta ho ha de ser, o no serà justa.