El cap de setmana sevillà ha deixat el PSC estabornit i desorientat. I això obviant el resultat pel que fa al lideratge del PSOE, i observant senzillament el desgast que el procés ha provocat en el partit. A hores d’ara, el pitjor de tot, ja no és el discurs que Carme Chacón ha desplegat durant les darreres setmanes prenent distància en temes essencials i definitoris del PSC. Ni tan sols, el fet que des de la cúpula socialista, absolutament afí a l’exministra, s’hagi avalat aquest discurs sense embuts i oblidant les resolucions del darrer congrés –a la història del PSC es repeteixen els episodis de suport al líder de torn a Madrid al preu de renunciar al discurs propi-. Ara el realment alarmant és l’absolut desconcert en què ha quedat submergit un PSC que ja no sap si ha de defensar el perfil que va aprovar en el seu congrés del mes de desembre o el que han abanderat els seus líders en el congrés del PSOE.

A més, aquest cop el desconcert no s’ha instal·lat només a la cúpula de la formació. Un dels elements més sorprenents aquests dies ha estat l'absolut silenci de les suposades veus crítiques dins de la formació catalana, les veus heterodoxes que s’autoproclamen com a defensors del perfil propi del partit enfront de l’aparell. No hem sentit Àngel Ros ni Joan Ignasi Elena durant aquestes setmanes en què Chacón transformava el PSC en una federació més del PSOE o proclamava la seva lluita amb ungles i dents contra el pacte fiscal que defensa el govern català. Però tampoc els hem escoltat dilluns, un cop superat tot el procés, reclamant autocrítica per una estratègia que ha fracassat després de desdibuixar com mai el perfil propi del partit.

Resulta sorprenent que en tots aquests dies, una de les poques veus  significatives en clau interna que ha fet notar la seva alarma per les conseqüències de l’aposta del PSC hagi estat un destacat representant del que es va anomenar el moviment dels capitans com Joan Canongia. No deixa de ser una ironia i un autèntic fracàs per al sector catalanista del partit.