He de confessar que no sóc un expert en art i que, francament, no hi entenc gens ni mica. Sembla que no és pas greu, però. Els especialistes asseguren que, en general, l’actitud davant d’una obra d’art acostuma a reduir-se tan sols a dues possibilitats: “m’agrada” o bé “no m’agrada”. I els motius pels quals una mateixa obra agrada als uns o desplau als altres poden ser ben i ben diversos. A mi, Tàpies, m’agrada. M’agraden els colors primaris que utilitza (vermell, negre, groc...), la simplicitat aparent de les formes, la força tel·lúrica dels materials i colors terrosos, etc. I la simbologia, també. A la sala Tarradellas del palau de la Generalitat, hi ha un magnífic plafó que acompanya totes les sessions de Govern i en el qual hi ha un resum de les quatre grans cròniques, un dels símbols literaris de la nostra cultura nacional.

Mort Miró, Antoni Tàpies va prendre-li el relleu com a referent màxim de la pintura catalana en l’àmbit internacional. He vist obres seves en els millors museus del món, de vegades en algunes pel·lícules americanes, en domicilis particulars i... en algunes ambaixades del Regne d’Espanya. No tan sols mai no va renunciar a la seva catalanitat, sinó que en va fer serena i normal ostentació, com Miró. La “O” que sempre va identificar el pintor de cabells blancs i posat d’avi amable és només comparable a l’accent greu, sobre la lletra “À”, mot esdrúixol, que sempre ha acompanyat l’artista ara traspassat, pels cinc continents. Una vocal i un accent, aparentment inofensius, que han estat, durant dècades, una icona de l’existència d’un poble i una llengua. Les llengües no són mai neutrals, simbolitzen i representen. I tant Tàpies, com Miró, eren ben conscients que amb el seu modest gest ortogràfic, contribuïen a la visualització internacional d’una nació, una cultura i una causa. Feien el mateix que els ciutadans anònims que perdien l’accent de la vergonya, a “Maria” o a “Ramon” o bé que recuperaven el de la dignitat, a “Núria”. Tàpies ha estat un gran català i un gran artista, ha aportat al seu poble el millor que tenia i el que més bé ens podia fer: la grandesa universal del seu art, amb els peus arrelats a un país que no surt en els mapes, però que, gràcies a ell, començava a albirar-se’n ja la imatge.

El compromís civil de Tàpies amb el país, la cultura i la llibertat ha estat extraordinari. El seu nom apareix en tots els manifestos reivindicatius, haguts i per haver, durant la dictadura, en les tancades més emblemàtiques o donant suport als organismes essencials per a la recuperació democràtica, com per exemple l’Assemblea de Catalunya. Una impactant pintura seva presideix un dels recintes del Parlament de Catalunya. Es tracta d’un senzill número 7, xifra corresponent al dia de novembre de 1971 en què aquesta plataforma unitària va ser fundada. Són multitud les obres seves que van lligades a actes significatius de la nostra història nacional més recent: la Marxa de la Llibertat, el PSUC, el Congrés de Cultura Catalana, l’anagrama de la Universitat Rovira i Virgili i tants i tants d’altres. Tinc a l’estudi de casa, des d’on escric, penjada en una paret, una litografia seva dedicada, que ara es revesteix d’una càrrega simbòlica encara superior. El recordo fa uns pocs anys, en un acte públic a Barcelona, assegut davant meu, escoltant amb atenció i entusiasme el lehendakari Ibarretxe. En acabar, va dir-me: “Ets tu, qui m’has tocat a l’espatlla en el moment més emotiu de la conferència?”. “Sí , he estat jo”, vaig respondre-li. “Gràcies”, va ser el mot amb què va acompanyar un somriure tranquil, l’home de l’accent. Gràcies per tot, Antoni Tàpies, i “bon viatge per als guerrers que al seu poble són fidels”.