Hi ha molts dubtes sobre l’atribució de la famosa frase «Com el Vallès no hi ha res». Uns diuen que és de Pere Quart, uns altres qui si de Josep Carner, uns altres que si de Ferran Canyameres. Tot fa pensar, però, que en el fons és una expressió popular i, per tant, no cal pas buscar-ne l’autoria.

L’expressió que aquests dies circula i que serveix de títol a l’article no és, però,
d’atribució dubtosa. Sabem perfectament que correspon a Job, personatge bíblic que ha passat a la història per la seva paciència infinita. Ja podien caure-li a sobre les calamitats més abjectes i ignominioses que ell sempre les suportava estoicament, es redreçava i reafirmava el seu amor a Déu omnipotent. I això que era ben bé per acabar-ne fins al capdamunt: la sarna, l’extermini del bestiar, les banyes que li fa créixer la dona, la mort dels fills, les calúmnies dels amics… i una pila d’afliccions, malures i misèries l’enumeració de les quals donaria per a deu articles com aquest.

Però la història, com sabem, és dinàmica i dialèctica. Per això Déu, en la seva darrera (de moment) conxorxa amb el diable, ha decidit tornar a posar a prova la paciència de Job, en un darrer intent ja definitiu: li ha fet saber que les obres del metro del Vallès, de la prolongació de la línia dels Ferrocarils de la Generalitat, tornaran a aturar-se. I vés a saber fins quan. No hi ha dubte que és una prova terminant i contundent. Tornar-la a suportar estoicament serà ja motiu de santedat definitiva. Fins i tot el nostre estimat bisbe terrassenc resta a l’aguait per veure si ha de proposar que el valedor de la paciència infinita substiueixi Sant Roc com a patró de la ciutat. No ho descartéssim.

Pel que sabem, Job és a punt a punt de desesperar-se. «Com el metro del Vallès no hi ha res», va repetint compulsivament enmig d’un balboteig rogallós. A primera vista podríem pensar que la seva reacció és excessiva: anar a peu o en autobús fins a can Roca no farà disminuir excessivament la seva qualitat de vida. I no tenir un intercanviador a la Renfe per empalmar amb un tren que el durà a Lleida en un lànguid viatge de quatre o cinc hores de trajecte, tampoc.

El que està a punt de treure Job de polleguera no és això: és pensar en la falta
de previsió dels organismes públics a l’hora de planificar les infrastructures: a tirar endavant una obra com aquesta, que ens ha costat un ull de la cara, sense tenir assegurat el finançament del deute. Perquè resulta –diu Job– que ara no tenim el metro i, a més, som bornis. I que si tardem gaire, quan les vulguem reprendre, les obres, farem números i deixarem de ser bornis… perquè passarem a ser cecs. I després, tots junts, en els seients reservats no hi cabrem! En aquest país, per desgràcia, de precedents d’aquest tipus no ens en falten. Però a Terrassa mai no n’hem tingut cap tan a prop i que ens hagi costat tants diners i tants maldecaps.

La culpa de tot la té la crisi, la conjuntura, ens diuen. Que no, que no. Aquestes
coses tenen responsables concrets i la mala gestió no es pot tapar amb un simple canvi de càrrec polític tot espolsant-se les puces. Que estirar més el braç que la màniga, quan ni el braç ni la màniga no són teus, hauria de ser un delicte de primer grau. Si Job acaba perdent la paciència i amb ella la santedat, algú (amb noms i cognoms) n’ha d’assumir la culpa. I hauria d’acabar sotmès a la meitat, com a mínim, de les calamitats bíbliques que ell va haver de suportar. Ho diu Job mateix en uns versets apòcrifs del seu llibre bíblic: «que jo a Can Roca puc anar-hi a peu, com sempre, però no vull anar-hi pelat, nu, descofat i descalç d’aventura». Ni entrebancant-me entremig d’obres a mig fer, podríem afegir.