El dijous 2 de febrer vaig tenir un dia diferent del previst. M’ho vaig passar molt bé amb el meu fill, l’Oleguer de 7 anys, jugant amb la neu. La meteorologia em va permetre  trencar la rutina:  vam fer un ninot al jardí de casa i vam sortir una estona a passejar amb un altre pare i dos nens més fins a dalt d’un turonet ben calçats amb les botes.

Va ser un dia bonic. Especialment quan les precipitacions són febles i no causen problemes de talls de llum o de relliscades, la neu sempre porta aquella màgia misteriosa que fa que petits i grans xalem de valent. El paisatge emblanquinat  insonoritza l’ambient i  fa que la vida vagi més a ralentí. L’atracció estranya cap a aquest element suau caigut del cel fa que vulguem tocar-lo i trepitjar-lo sense saber ben bé el perquè. És una joguina gratuïta. I, si es comparteix amb un fill, ens fa més fàcil la feina de pares. No fa falta llegir cap manual d’instruccions, ni tenir destresa per fer anar la consola ni  fer cap entrenament especial. La neu ens crida i ens convida a jugar només pel seu aspecte fredorós i fonedís. Qui no ha tirat una bola de neu en edat adulta?

Sigui com sigui, l’altre dia la neu em va canviar la quotidianitat. A  la tarda, l’Oleguer i jo encara vam tenir temps de repassar els deures d’anglès, jugar una mica amb l’ordinador i muntar construccions de Lego.  Després, vam acabar de passar el dia al costat de la llar de foc preparant les espelmes per si fugia la llum i fent juguesques a veure qui endevinava si divendres tampoc hi hauria cole.

Va ser un dia bonic, d’acord. A tots ens agrada fer de papes. Però no tothom té la mateixa sort que un servidor de treballar en el món de la docència.  El dia en qüestió la Universitat de Vic també estava tancada. Per això, em vaig poder fer càrrec del nen deixant, però, una pila d’exàmens a mig corregir. Molts altres pares, en canvi, van quedar penjats.

És veritat que quan es produeix un temporal, la prudència i l’estat de les carreteres fa que sigui assenyat suspendre el transport escolar. Entenc que a cada poble les circumstàncies van ser diferents i que a molts llocs potser sí que es va actuar com calia.  Però no en fem un gra de massa? És que les escoles no són un servei bàsic? És que els nens que van a peu a col•legi no hi poden arribar? Algú envia els malalts d’un hospital cap a casa quan neva? I si quedessin aïllats?

Em queixo que la primera decisió de l’administració passi, gairebé sempre, per tancar els centres escolars i enviar la mainada a casa dels avis o amb els cangurs pagant.  O la mainada al carrer, que també n’hi ha! Per molts programes que facin a TV3 reivindicant la figura del mestre, dijous molta gent va pensar: “Guaita! a la mínima que poden, ja fan festa!” I mentrestant, els pares fent equilibris i estressats. Aleshores, la nevada esdevé un trasbals:  més que ralentitzar la vida, la capgira de dalt a baix.