"Ocupamos Cataluña en 1939 y estamos dispuestos a coger de nuevo el fusil. Por consiguiente, ya saben a que atenerse, y tengo aquí el mosquete para volverlo a utilizar". Aquestes declaracions amenaçadores pertanyen al ministre Manuel Fraga, i les adreçà al poble català poc abans de penjar-se el cartellet de "demòcrata" i d'esdevenir un dels pares de la Constitució. Quin fatxa oi? Doncs sí. Esclar –pensareu-, què es podia esperar d'un antic dirigent franquista i fundador del PP?

Curiosament, fa ben poc que un altre d'aquests pares de la Constitució i, en aquest cas, suposadament d'esquerres i del PSOE, Gregorio Peces-Barba, va emular el seu col·lega Fraga tot declarant que "no se cúantas veces hubo que bombardear Barcelona. (…) Creo que esta vez se resolverá sin necesidad de bombardear". Evidentment, no serem nosaltres els qui expliquem a aquest personatge les vegades que el seu Estat ens ha massacrat. Ara, el que sí podem recordar-li és que el seu tarannà no ens ve de nou, ja que un seu avantpassat polític, el general Espartero (líder de l'Espanya progressista del segle XIX), després d'esclafar una de tantes revoltes catalanes va deixar dit que "a Barcelona hay que bombardearla al menos una vez cada cincuenta años".

Sincerament, la història i la trajectòria de l'esquerra espanyola és ben trista i galdosa; amb la sucursalista inclosa, per assimilada. El més fort de tot plegat, és que han anat passant els segles i canviant els partits polítics (del Partido Progresista d'Espartero de 1839 al PSOE de Rubalcava); però el cert és res no canvia: Quan a l'esquerra espanyola se li planteja el "cas català", sempre acaba renunciant als seus suposats principis ideològics per abraçar els propis de la dreta centralista i, fins i tot, totalitària. La història així ho demostra, fins al punt de fer caure del pedestal els polítics fetitxe de l'imaginari progressista espanyol. Veiem-ne alguns exemples vergonyosos que haurien de fer perillar la integritat de més d'un carnet de militant.

Traslladem-nos al 1923, any en què a partir d'un cop d'estat recolzat per Alfonso XIII i per la burgesia emmirallada en la Itàlia de Mussolini, el general Primo de Rivera instaurà una dictadura militar, com a resposta –entre d'altres causes justificants- a les reivindicacions dels llavors anomenats "separatistes catalans". Va ser en aquest context i encara que pugui sorprendre a algú, que el PSOE i la UGT de Pablo Iglesias i Largo Caballero acceptaren el règim i col·laboraren amb aquesta dictadura filofeixista. Sí, sí, ho heu llegit bé. Mentrestant, el nacionalisme republicà liderat per Francesc Macià i l'anarcosindicalisme del malaurat Salvador Seguí, es convertiren en les principals forces opositores i aliades que, des de la clandestinitat i l'exili, lluitaren conjuntament contra la dictadura fins a proclamar la República. De fet, només així s'explica que el 1931, el poble català votés massivament ERC i fes president Macià alhora que militava a la CNT.

En aquest punt de la història, cal no oblidar que qui va carregar-se l'acabada de néixer República catalana de la Confederació Ibèrica va ser la mateixa esquerra espanyola que, traint el seu principi federal, forçà la creació d'una República espanyola, única i radial que, això sí, incloïa llicències autonòmiques a contracor. Es confirmava la regla: l'espanyol, encara que es disfressi de progressista i federal, en espanyol es queda.

Plantem-nos ara a l'any 1937, quan en plena guerra contra el feixisme, Juan Negrín (líder del PSOE, proper al PCE i cap del govern de la República), referint-se al "cas català" afirmà que "antes de consentir campañas nacionalistas que nos lleven a desmembraciones que de ningún modo admito, cedería el paso a Franco sin otra condición que se desprendiese de alemanes e italianos. (...) España antes fascista que rota!". És monstruós llegir això oi? Doncs agafeu-vos fort, ja que Manuel Azaña (líder d'Izquierda Republicana i president de la República) també va defensar públicament aquest mateix parer i encara afegí que, per solucionar una vegada per totes aquest problema, hi havia un llei no escrita de la història d'Espanya que era molt eficaç: "la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos". Dit i fet. Suposo que l'any 1939, Negrín i Azaña van sentir-se alleujats quan van veure que, com a mal menor, la seva estimada pàtria esdevenia feixista alhora que es complia el seu objectiu prioritari: Espanya es mantindria com a "Una y Grande", la de Fraga fusell en mà, durant gairebé quaranta anys.

Per no allargar-me més i perquè ja hem arribat al clavegueram recent que tots coneixem de l'esquerra espanyola de després de la dictadura, també van arribar els governs del PSOE de Felipe González. Fou l'època del terrorisme d'Estat al més pur estil franquista contra els moviments independentistes. El cas dels GAL a Euskal Herria i de l'Operación Garzón 92 als Països Catalans en són un bon exemple. No oblidem que com a conseqüència d'aquests darrers fets, l'any 2004 el Tribunal de Drets Humans d''Estrasburg va condemnar l'Estat espanyol per haver vulnerat la Convenció europea.

Fent balanç de tot plegat, comprovem com el principi d'Espartero ha quallat entre l'esquerra espanyola, hipòcrita i patriotera. Fins i tot veiem com la necessitat de bombardejar-nos cada mig segle –ja sigui literal o metafòricament- l'ha agermanat amb la dreta. En aquest sentit, mentre la dreta no amaga el seu centralisme i no perd cap ocasió per mostrar la seva catalanofòbia, l'esquerra sí. Mentre la primera ja la veus venir de lluny, la segona arriba amb una cantarella federal, plural i fraternal que t'amanseix, que et fa baixar la guàrdia i quan te n'adones: ris-ras! Ja t'ha passat el ribot. Així ho veia Joan Fuster quan repetia que "no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d'esquerres". Fem-li cas i que aquella esquerra catalana que vulgui construir un projecte propi, alternatiu i emancipador, tingui en compte aquesta màxima i es prepari pel "bombardeig" que ve.