Dies enrere, l'Oriol Guinart deia en aquest diari que l'exigència en el coneixement de matèries humanístiques a la gent de números era més que gran que no pas la que va en sentit contrari, és a dir, la que hauria d'equilibrar la balança i fer que els cabuts individus de lletres posseïssin una cultura general acceptable en el camp de la ciència en general. No hi estic del tot d'acord.

Per una part és ben cert: el greuge que assenyalava l'Oriol, sobre la gratuïtat de l'ús de termes erronis en els discursos diaris dels mass media que tenen un origen científic o tècnic, o en les percepcions generals de la gent, és indiscutible. Però em temo que quan ens remetem a referències que trepitgen el terreny de les ciències socials, el paisatge discursiu no és gaire més falaguer.

Encara hi ha una altra cosa: molta més gent es veu en cor de fer un capbussó a l'hora de pontificar, posem per cas, sobre teoria política o sobre les arrels històriques d'un conflicte territorial a l'altra banda del món, que no pas sobre el comportament dels crustacis en època d'aparellament o, ja que hi érem, sobre qüestions de càlcul diferencial. Diria, tot fent suposicions, que les ciències socials gaudeixen de menys respecte, d'una consideració menor, que provoca intrusismes sagnants per part de gent formada en altres disciplines... o que no posseeix cap competència en cap disciplina en particular. Vostè permetria que un xarcuter li fes la instal·lació elèctrica de casa?

I aleshores ens trobem amb aquesta gestació d'un discurs que, com molt bé recordava l'Oriol, des d'una posició de domini, modela els contorns de la realitat. I no només de la més immediata, sinó que gira la vista cap al passat per tal de deformar-lo. Ja podem brandar lemes suats sobre el coneixement del nostre abans-d'ahir, que si en deixem la interpretació en discursos (massa) interessats, la comprensió del present i la construcció del futur esdevindran eixorques i esbiaixades.
No seré tan ingenu i pueril, però, com per transmetre la idea d'un veritat històrica única, només a l'abast dels millors elements d'una suposada parròquia historiogràfica ideal. Ja tenim una edat. No, em refereixo més aviat a què ens hem de dedicar; en primer lloc, a transmetre l'esperit crític suficient per tal de madurar la comprensió de la complexa realitat que ens envolta, a tots plegats.

I, així, de pas, quan la concurrència llegeixi, senti o vegi la notícia de la mort d'un personatge com Manuel Fraga i les lloances que se'n van fer per part de presumptes enemics o rivals polítics, comenci a rumiar (trajectòria de l'individu en mà) en els resultats d'allò que hem acabat coneixent com la Transició. O, per exemple, que quan un altre personatge com Baltasar Garzón s'asseu a la ingrata cadira de l'acusat i se'l beatifica pel seu (també presumpte) activisme judicial humanitari de causes amb lletres majúscules, tothom pugui conèixer que ell fou precisament el responsable judicial de la detenció i tortura a mans de la Guàrdia Civil d'una colla de ciutadans del nostre país. El que va prevaricar per passar-se els drets humans per la toga, resta erigit avui en màrtir de la justícia universal. Creguin-me: cal encomanar-se de rigor, perspectiva i, sobretot, esperit crític.