Carme Chacón ha estat a punt de tallar la digestió a les velles boes del seu partit.  El seu partit és el PSOE, perquè no hi hagi cap malentès des del primer moment. Si Chacón no és del PSOE, com pretenia ocupar-ne la secretaria general? José Luis Rodríguez Zapatero va ser un experiment que la vella guàrdia socialista es va mirar amb un disgust immens. Zapatero va guanyar les seves primeres eleccions a Mariano Rajoy contra pronòstic i quan ningú hi donava un cèntim. El felipisme tradicional i derivades confiaven que el jove lleonès fos només un parèntesi més que les urnes s’encarregarien de trencar. No va ser així, com a conseqüència de l’impacte de l’11-M, i el PSOE ha viscut una llarga etapa d’excepció. Tan excepcional ha estat el liderat de Zapatero, que fins i tot el seu govern s’ha enfrontat durant set anys al seu grup de comunicació més lleial i més letal.

Però la catàstrofe en què es va convertir el final de la segona legislatura de Zapatero  va donar ales una altra vegada a la vella escola de Suresnes. Felipe González va imposar un home de la seva confiança més absoluta –Alfredo Pérez Rubalcaba- al costat del president i va mantenir-lo tutelat en els darrers mesos abans de les eleccions. El problema és que recuperar el control del govern volia dir també enviar Rubalcaba cap a la immolació electoral. Així va ser. Els socialistes han patit en les darreres eleccions els pitjors resultats de la seva història. Afirmen els seus dirigents que encara és un partit “fort”. Que els déus castiguin els malvats amb una fortalesa semblant. El PSOE continua sent alternativa. Però des de la trinxera i la marginalitat. Quan el 25 de març els socialistes perdin el govern andalús, tocaran fons.

Per això el retorn dels vells lleons –de Rubalcaba- podria haver suscitat una reacció contraria i haver portat el partit cap a la renovació.  Ni que la renovació hagués estat tan afectada i inconsistent com la que representava Carme Chacón. Però no ha pogut ser. Afirmen els periodistes més perspicaços que han anat aquest cap de setmana passat a Sevilla que Felipe González i Alfonso Guerra es van haver de multiplicar per convèncer els indecisos de no fer “aventurisme”. El vell ordre, doncs, ha guanyat i el PSOE torna a ser tan conservador com abans.

I el PSC? Respira, tranquil, gràcies. Pere Navarro ha tingut malsons cada nit de les darreres setmanes, quan veia que Carme Chacón avançava i que li dissenyava un partit contra totes les absurdes aparences federalistes que ell encara manté.