Avui llegia (26 de Gener) un article on explicava que el parlament escocès ha posat data per fer un referèndum i decidir quina és la voluntat del poble. La pregunta és molt clara i directe: Està d'acord amb què Escòcia ha de ser un país independent? El primer ministre escocès Alex Salmond ha posat data amb la finalitat de saber la voluntat del poble i si el resultat és afirmatiu iniciar els tràmits per la independència de Escòcia, el 2016, 309 anys després del tractat de unió amb Anglaterra.

Quan llegeixo aquest tipus de notícies em pregunto quina seria la reacció de les espanyes davant d'un plantejament d'aquest tipus? no és una demostració de maduresa democràtica? perquè prohibir aquest tipus de consultes? De segur que un procés d'independència es difícil, però tenim exemples propers com la república Txeca i Eslovàquia, sense trencadissa!

La resposta a les meves preguntes son obvies i més ara amb un govern estatal de dretes, però no deixa de bullir dins meu un cert neguit i una incomprensió que em genera unes altres preguntes o inquietuds, perquè no deixar que un poble és pronuncií lliurement? O perquè certs sectors de la societat tenen por al resultat?

Jo estic d'acord en acceptar i acatar la voluntat de la majoria, sigui quina sigui. El que comença a estar clar és que anem a una Unió econòmica, amb un sistema comú, que fins a cert punt té coherència. Però i el sistema social, perquè s'ha de condicionar a uns fons de cooperació? i amb indrets que no compleixen, hem de ser solidaris? I no parlem de cultura, territori, infraestructures i politiques més properes que determinen una identitat pròpia de cada territori. Si realment som capaços de caminar amb la nostre identitat, perquè no lluitem per ella? Que ens impedeix a ser qui som en realitat? Si les regles del joc internacional estan clares, perquè hem de sortir en una foto que no ens toca?

Tots coneixem i tenim amistats que no estan d'acord amb una segregació de Catalunya, però quin problema hi ha en provar-ho? fins i tot els més reticents podrien arribar a comprendre i acatar la voluntat majoritària, potser amb molta pedagogia. El resultat podria ser contrari, tot i així que passaria?

Canada va acordar amb el parlament del Quebec el fet d'obtenir la independència en el moment que el resultat afirmatiu fos superior al 51%, només com a dada dir que l'any 95, darrer referèndum, la participació va ser propera al 95%.

Però només el fet de plantejar-ho és un acte de profunda admiració i d'enveja de la sana, potser seria la pedra de toc necessària per conduir-nos cap a un concert econòmic o qui sap si cap a una altre manera d'entendre la forma de ser dels catalans, que hem estat per naturalesa pacífics i pactistes. Però quan veus de la manera que és gestiona un país, amb la forma que és vol generalitzar un estil, una cultura i un règim, genera aquesta sensació creixent d'incomprensió i d'animadversió cap una bandera, un país amb el qual, i no renego de persones ni de famílies molt respectables totes,som diferents. Per posar un símil fàcil, qui és del Barça no s'identifica per res amb el Madrid i no vol dir que no puguin tenir tolerància uns vers els altres, però en canvi tothom té molt clares les diferencies i respecta l'afició, doncs potser haurem d'aprendre tots plegats i respectar-ho... doncs jo ho tinc clar, m'estimo més ser català!!!