Vivim temps en què el mot sindicalista ha esdevingut sinònim de paràsit. La tesi oficial, que reprodueixen de forma acrítica la majoria de mitjans, és que els sindicats són un llast per a la societat, rèmores del passat que viuen de gestionar sucoses subvencions i es dediquen a posar pals a les rodes al progrés. Les organitzacions de treballadors són presentades com estructures en decadència, amb poca implantació i nul·la representativitat, i els seus afiliats, com una colla de dropos que es dediquen a no fotre brot.

És cert, però, aquest argumentari? Un cop d'ull a les dades més bàsiques ho desmenteix. El sindicalisme no està en crisi: creix, i de forma constant. Segons les dades de l'Esquesta de qualitat de vida en el treball realitzada pel Govern espanyol, arreu de l'Estat hi ha 3.120.000 afiliats a tota mena de sindicats. A Catalunya, un 14,6% de la població assalariada hi milita, i a nivell espanyol la xifra puja fins al 19,9%. En aquests moments hi ha un milió i mig de sindicalistes més que l'any 1977, quan la ràtio era del 18,8%. Tampoc es pot dir que estiguem per tirar coets: a l'Europa nòrdica, exemple de productivitat, excel·lència i tota mena de valors que sovint es presenten com a antagònics a militar en una organització sindical, les xifres d'afiliació són molt majors. Segons dades recopilades per la Fundació Primer de Maig de CCOO, a Alemanya, Holanda o Àustria el 35% de treballadors està afiliada, i a Finlàndia o Suècia la xifra arriba al 75%. Doncs això: dropos, ganduls i ineficients.

Però el tòpic que s'associa de forma més habitual als sindicats és aquell que diu que viuen exclusivament de les subvencions. Anem a les dades: l'any 2011, entre les organitzacions de treballadors de l'Estat espanyol es van repartir 16 milions d'euros de l'erari públic. Una xifra poc significativa en relació als 250 milions d'euros que recapten les pròpies centrals en concepte de quotes d'afiliats (dades d'UGT i CCOO). Cal dir que a l'Estat espanyol les aportacions als sindicats són sensiblement més baixes que a la resta d'Europa: el govern britànic subvenciona les centrals del seu país amb 98 milions d'euros (dades de de la Tax Payer Alliance), Itàlia, amb 600 milions (dades del Ministerio di Laboro), i França amb 700 (dades de l'Observatorie des Subventions). Els 16 milions, de fet, resulten anecdòtics si els comparem amb el que es reparteixen els partits polítics (131 milions segons els pressupostos general de l'Estat de 2011) o el que s'endú l'Esglèsia catòlica (159 milions durant 2012 segons consta al BOE del 31 de desembre de 2011, sense comptar concerts educatius i sanitaris).

Els sindicats tenen aspectes molt criticables. Sobretot els majoritaris i en especial les seves cúpules, responsables de nombroses renúncies i pactes indignes. El sindicalisme català, a més, té un mal afegit: a diferència del basc o del gallec, no disposa d'una o més centrals sindicals d'àmbit nacional potents i consolidades. Però malgrat totes les contradiccions i mancances, i per molt que bramin els opinadors indocumentats de la majoria de tertúlies d'aquest país de misèria intel·lectual, militar en un sindicat no és cap bicoca. Requereix un grau elevat de formació, una dosi important de compromís i la valentia d'enfrontar-se a una empresa que sovint tindrà una actitud hostil. Que ara els sindicalistes siguin presentats com una lacra social no només és una impostura majúscula, sinó un insult a la memòria de Salvador Seguí i Francesc Layret, liquidats pels pistolers de la patronal. Una escopinada sobre la tomba dels advocats laboralistes d'Atocha, metrallats pel feixisme. Una llosa sobre el record gairebé esborrat d'Antonio Ruiz Villalba o Manuel Fernández Màrquez, obrers catalans assassinats per la policia durant les vagues dels anys setanta. El seu exemple perviu en els milers i milers de treballadors que lluiten cada dia de forma anònima per un futur més digne. No en tingueu cap dubte: cada comitè d'empresa que es constitueix en aquest país és un pas més cap a la victòria.