El passat dimecres va morir d'un infart als 88 anys l'insigne economista Fabià Estapé. La seva eloqüència, el seu aspecte i el seu tarannà no han deixat a ningú indiferent. Nascut a Port-Bou, fou un bon exemple de la dita "tocat per la tramuntana". Fet a la seva, mai no va tenir cap problema en dir el que pensava. Li va costar car, ho va haver de pagar amb la fama i el populisme, que va desacreditar  part del seu profund coneixement científic.
 
Fabià Estapé era per sobre de tot un nen gran, en el més bon sentit de la paraula. He conegut altres personalitats brillants que s'ha assemblen molt a ell. Capriciós, sibarita i gourmet, era sempre el centre de totes les reunions.

Entre la seva faceta de reivindicació de les causes perdudes destaca la recuperació de la imatge pública del nostre important i transcendent urbanista centellenc Ildefons Cerdà. El seu caràcter inconformista i inquiet el va portar fins i tot a guardar els ossos d'en Cerdà en una caixa al seu despatx fins que les autoritats municipals li van fer una tomba digna al cementiri barceloní de Montjuic.
 
Jo el vaig conèixer als anys 90, quan s'estava a casa de la seva filla a Sant Martí de Centelles, on va estiuejar molt de temps. El vaig anar a entrevistar per a un mitjà ja desaparegut, l'Ausona, on parlava justament d'en Cerdà. Previngut per la seva facilitat de paraula, vaig preparar tres cintes de casset d'una hora i mitja cadascuna, un parell de paquets de piles per a la gravadora i tot l'equip de fotografia. De carret de fotos de 135 mm me’n va sobrar. En canvi, vaig fer curt de cintes de casset i de piles.

Aquell diumenge al matí em va quedar marcat, estava davant una de les personalitats més influents de la transició, que havia estat amb càrrecs al govern del dictador però que no compartia amb ell ni idees ni religió. Tot una rara avis que caldria estudiar.

Més de cinc hores de conversa van donar per molt. El final de la tertúlia va ser el colofó que demostrava com era Estapé. S'acostava l'hora de dinar i sense dir res a la seva filla em va convidar. I a més tots plegats vam fer l'arròs, com si fossin una família de tota la vida. Estava clar que els protocols excessius i les formes diplomàtiques no anaven amb ell. Fabià no va parar d'explicar anècdotes polítiques, universitàries i vivencials amb personalitats excepcionals, com la xerrada profunda entre dos "monstres" de la política, Felipe Gonzàlez i Jordi Pujol, a la qual va assistir com a testimoni.

Tambè va destacar a l'àmbit universitari, on va tenir alumnes brillants de la talla de Pasqual Maragall, Narcís Serra, Ernest Lluch, Josep Piquè o Anna Birulès. I que posteriorment van arribar fins i tot a ministres.
 
De sempre el vam poder llegir a les pàgines de La Vanguardia, durant més de 50 anys, i també escoltar-lo més recentment a la tertúlia de Catalunya Ràdio. Les seves aparicions no estaven exemptes de certa vanitat. Ell l'havia de dir més grossa que la resta però també és ben cert que, fruit de la seva experiència i coneixement, mai va "pixar fora de test", com es diu vulgarment. Amb un llenguatge directe, a vegades massa col•loquial, i anècdotes a dojo, sempre es ficava la gent a la butxaca.

La economia continua. Però ara ja no tindrem la visió lúcida d'un home que mai ha passat desapercebut. Un home gran, molt gran.