El Tribunal Suprem va decidir la setmana passada el cas del ciutadà Jones contra els Estats Units. Antoine Jones va ser condemnat a cadena perpètua per tràfic de drogues, en part gràcies a la informació que la policia va obtenir després d'instal·lar un dispositiu GPS al fons del cotxe del senyor Jones que anava transmetent la ubicació del vehicle en tot moment durant un mes sencer. La gràcia es que la policia va instal·lar el dispositiu i va recopilar tota aquesta informació sense ordre judicial i els advocats de Jones han aconseguit convèncer als jutges que això va contra la quarta esmena de la Constitucio, que protegeix els ciutadans contra registres arbitraris de la persona, casa, papers o efectes personals.

El cas ha suscitat gran interès perquè podia ser un pas important per entendre com encaixaran les noves tecnologies ara a l'abast de la policia amb les garanties constitucionals contra els excessos governamentals ideades fa més de dos segles. Des dels setanta, per decidir si una determinada activitat policial constituïa o no un registre (i per tant si havia de ser raonable i no arbitrari) el tribunals nord-americans han fet servir el test de l'expectativa raonable de privacitat, que consistia en decidir si l'acció policial suposava una intromissió en una àrea on l'individu tenia una expectativa de privacitat i si la societat considerava aquesta expectativa raonable.

Per guanyar en aquest camp, el senyor Jones hauria d'haver convençut els jutges que tenia una “expectativa raonable de privacitat” pel que fa als seus desplaçaments en cotxe. No era un obstacle fàcil de superar, atès que qualsevol persona pot observar les anades i vingudes d'algú per la via pública. La pregunta és si l'exhaustivitat que permet la tecnologia GPS afectava d'alguna manera aquesta expectativa (es a dir, si és raonable assumir que el nivell de detall i la quantitat d'informació que permet el GPS converteixen la recopilació d'aquesta informació en una intromissió substancialment diferent, d'una naturalesa que una persona raonable no contemplaria, a la que es produiria si la policia l'hagués seguit a tot arreu durant aquest mes, cosa permesa).

Per bé que alguns jutges han comprat, com a mínim en part, l'argument de Jones, la majoria ha decebut les expectatives i s'ha decantat per fer servir un test diferent, basat no en la privacitat sinó en la propietat privada: la instal·lació del dispositiu GPS és un registre (i per tant ha de ser raonable, cosa que generalment passa per requerir una ordre judicial) perquè suposa una violació no consentida de la propietat privada d'un ciutadà (el cotxe) amb l'objectiu d'obtenir informació sobre aquest ciutadà. Per un altre dia queda, doncs, saber què passaria si la policia hagués obtingut la informació amb una tecnologia que no requerís “tocar” el cotxe de l'individu investigat.