No cal que repassem més vegades la història del nostre petit però gran país, ja ho han fet altres historiadors, economistes i erudits de la nostra terra. I per tant, és més que evident, que som una gran nació.

El que sí és cada dia més notori es que Catalunya genera uns recursos que no només no pot administrar, sinó que quan se'n van a Madrid molts d'ells ja no tornen (no entrarem en el mareig de xifres que parlen uns i uns altres). I això fa que es produeixin retallades en els sous dels treballadors que depenen directament i indirecta de les administracions, que no tinguem la millor xarxa de comunicacions, que vulguem tenir millors condicions en la sanitat o en serveis socials, o que fins i tot no oferim les millors oportunitats als emprenedors del nostre territori.

Actes com el del proppassat divendres 27 de gener al Teatre Conservatori de Manresa, on es va presentar "Bages per a la Independència" com a assemblea territorial de l'Assemblea Nacional Catalana s'han de fer i cal que continuïn, com molts d'altres que hauran de venir per tal d'anar enfortint el nostre esperit nacional i estenent la taca d'oli, però també, cal que anem més enllà i és per això que cal que ens convencem i que convencem amb paciència i fent tota la pedagogia possible a tots aquells que en el seu moment van venir a la nostra terra, i hi van venir perquè era una terra d'oportunitats, de treball, de riquesa i de prosperitat, i els hem de fer veure que malauradament això ja no podrà continuar essent així, sinó aconseguim a curt termini un pacte fiscal, i a mig termini la nostra sobirania nacional. Hem de fer un esforç per tal de què tothom vegi, i permeteu-me un símil ben casolà, però molt català, que "els calés a la butxaca". I es que el que té "els calés a la butxaca" és qui els administra, els inverteix, s'endeuta i en fa la despesa necessària per a cobrir les seves necessitats. Quan arribi el moment que tots desitgem, haurem de tenir a tothom convençut que ja hem estat prou maltractats, menyspreats i menystinguts econòmicament com perquè només hi hagi un camí, un camí on no podrem mirar enrera, un camí que haurem de fer quants més millor, un camí que ens ha de portar a la llibertat.