Sigui quin sigui el resultat del congrés del PSOE, tindrà conseqüències directes sobre el PSC. I no, precisament, només negatives. L’endogàmia autista amb què s’ha tancat el congrés dels socialistes catalans culminarà, ara, amb un “doncs encara més difícil”, talment un espectacle de circ. Durant el franquisme, sobretot els darrers anys, el gran partit de l’esquerra catalana era el PSUC. Amb la democràcia, la majoria del vot progressista va anar a parar a unes sigles noves de trinca, resultat de molt més que una simple fusió de tres col·lectius previs. D’aquesta manera, el PSC va esdevenir un dels dos partits centrals al voltant dels quals ha girat tota la política catalana al llarg de més de tres dècades. Una de les grans aportacions positives de CiU va ser la “nacionalització” del gruix de l’antiga UCD, on s’havien aixoplugat els darrers vestigis del franquisme caciquil més que no pas ideològic, sobretot a l’àmbit rural. Al seu torn, el PSC va recollir la suma d’individualitats procedents de l’esquerra i l’extrema esquerra. Els uns manaven a la Generalitat i a “sa part forana des Principat” i els altres a Barcelona i a les capitals provincials i grans ciutats. Fins ara. El PSC ha desaprofitat el seu pas pel govern de Catalunya, està en una situació excèntrica i CiU ja és a tot arreu, com l’esperit sant de la política catalana.

La pèrdua de centralitat del PSC, la seva imatge de partit perdut, desorientat, perdedor i dependent de Madrid, deixa al descobert la fragilitat i indigència del nostre sistema de partits. No tenim, com si que tenim del centre cap a la dreta, unes sigles nacionals de referència, amb vocació de majories i cultura de govern, del centre cap a l’esquerra. I aquesta és una anomalia nacional enorme, de tal manera que devem ser un dels pocs països europeus, si no l’únic, on això ocorre. No serà possible d’afrontar cap objectiu col·lectiu ambiciós, de cara al futur, amb un mapa polític incomplet i escapçat. Sí que tinc clar, però, que el buit que s’haurà d’omplir haurà de ser a través d’un instrument nou, fruit dels temps actuals i no romanalla del passat. Nou en la manera d’entendre l’exercici de la democràcia, nou en la forma de plantejar les polítiques socials i la nova economia, basades en la responsabilitat civil dels ciutadans, els empresaris i els treballadors, però també nou pel que fa a la resolució definitiva de la nostra condició de societat nacional diferenciada. En tots aquests camps, caldrà fer un pas endavant, amb valentia i estratègies unitàries, lluny, doncs, de la covardia i la desunió d’ara. La nova esquerra de govern de Catalunya haurà d’abraçar, si vol ser algun dia hegemònica, la bandera de l’estat, de la necessitat d’estat propi, des del qual entendre’ns i federar-nos amb qui es vulgui entendre i federar amb nosaltres.

Algú molt important a la política catalana, amb qui sempre he mantingut una bona relació personal, em deia un cop que, al PSOE, només hi havia tres noms seriosos: Felipe González, Chávez i Rubalcaba. He de confessar que el primer mai no ha estat sant de la meva devoció, mai. Amb el segon, amb prou feines si hi he intercanviat uns mots protocol·laris de salutació. Amb el darrer, en canvi, hi he parlat molts cops, hores i hores. És un gat vell, astut, llest i un parlamentari excel·lent, bon polemista i un polític tranquil. Home d’esquerres, té una visió personal de la pluralitat de l’estat, com Zapatero, que no defensarà mai en públic, perquè a Espanya no la vol ningú. Per tant, farà un discurs mitja figa mig raïm, de picades d’ullet intermitent, al costat d’una proposta de fons estatista i harmonitzadora, és a dir, centralista. Si guanya, ja sabem, doncs, que farà el PSOE i què el PSC. Però si guanya Carme Chacón, la cosa encara serà pitjor. Haurà de fer-se perdonar, davant Espanya, la seva partida de naixement, amb la qual cosa serà més espanyola que Roberto Alcázar y Pedrín. És possible que, fins i tot, gosi pronunciar la paraula federalisme, un sol cop, clar, perquè la riota serà de dimensions transoceàniques. Però no crec que, a aquestes alçades, segons qui al PSC estigui disposat a empassar-s´ho com si res, com s’ha anat fent fins ara. Per això crec que tant de desastre bé haurà de provocar algun tipus de reacció mobilitzadora i de dignitat.  Mentrestant, continua l’esforç ingent per esdevenir província i amagar l’ou, amb una classe dirigent poruga i que no arrisca mai res. I així estem: sense oposició, sense govern i sense projecte de país, ni rumb. On és l’esquerra catalana? Vull dir l’esquerra de debò, que vol fer política d’una punyetera vegada, ser majoria i governar aquest país per fer els passos que cada cop són més inevitables i més reclamats. De moment, fa tot l’efecte que ni hi és, ni se l’espera. I així ens va... Alguna cosa s’haurà de fer, no?