No me'n sé avenir que el Govern català es prengui seriosament la possibilitat d'ajudar a buscar terrenys a prop de Barcelona perquè uns inversors nord-americans hi instal·lin un macrocomplex de joc i lleure imitant el de Las Vegas. Com podem ensopegar una i altra vegada en la mateixa pedra, malgrat les nombroses experiències similars, totes fallides, del passat recent?

Aquests globus-sonda van i vénen cada cert temps, a la recerca del paradís inexistent (facilitats fiscals, ajudes públiques, propaganda gratuïta...). Però el més estúpid és que sempre apareixen unes xifres de llocs de treball absolutament desproporcionades, que els periodistes reproduïm sense cap mena d'escrúpol. Qui amb tres dits de front pot creure's que un complex d'oci pot crear del no res 20.000 llocs de treball directes i 120.000 d'indirectes?

Em sembla vergonyòs que tot un conseller de Territori i Sostenibilitat (penseu en la contradicció que implica el nom del departament amb aquest projecte faraònic) s'escolti aquests nous Mister Marshall i no posi en dubte xifres tan aberrants. No s'entén que els mateixos que critiquen la cultura del totxo i reneguen dels ritmes accelerats de construcció caòtica amb què els especuladors immobiliaris van enriquir-se en èpoques ben recents, ara diguin que els sembla una bona idea construir un “espai temàtic del joc” a pocs quilòmetres de Barcelona, quan això suposa més del mateix: feina temporal mentre es construeix i feina poc qualificada i mal pagada per després.

Em pensava que hauríem d'haver après la lliçó: no és amb projectes com aquest, caiguts del cel i desconnectats de la realitat del país, com refarem la nostra malmesa economia. Si creiem que el turisme massiu de parc temàtic ens salvarà, estem ben errats.