Fa quinze dies vaig assistir a l'acte de la primera pedra de l'anomenat "Projecte Phoenix" o, el que és el mateix, al primer pas de la materialització de la iniciativa visionària d'una empresa i, sobretot, d'un home que, plantant cara a les inèrcies més pessimistes i als pitjors pronòstics, s'han entossudit a demostrar que en ple segle XXI no hi ha manera de generar riquesa de veritat si no es planteja des de l'agosarament, la tenacitat, la confiança, l'ambició i, òbviament, des de la implicació amb el territori que es correspon amb la seva àrea d'influència, i amb la seva gent.

Com bé sabeu, l'empresa en qüestió és Iberpotash i l'home, el seu conseller delegat, José Antonio Martínez Álamo. A còpia de ser-vos sincer, us he de confessar que vaig viure aquest esdeveniment des d'una emoció que mai hauria sospitat ara fa tres anys, quan el José Antonio em va explicar, amb l'entusiasme que sempre manifesta, un projecte que en aquell moment em va semblar gairebé utòpic. I és que fins i tot per un bagenc inquiet com jo, descobrir tot d'una el ventall immens de possibilitats que s'obrien rera el vel – tradicionalment tan opac – de les nostres mines de potassa, va suposar-me una sacsejada brutal. De cop i volta vaig visualitzar el tren d'ample europeu connectat des de la Catalunya Central al corredor mediterrani; la implementació tecnològica al si de les explotacions; l'auditori a 500 metres de profunditat; el projecte turístic al voltant de la mina i de la seva història; el nou polígon industrial a la recta de Sallent ja sense la muntanya de sal…Però, és clar, tot això passava per la definició d'unes variables que en aquell moment presentaven una dificultat extrema. I tanmateix aquell home em va convèncer per adherir-me a la seva lluita. Suposo que d'això, d'aquesta capacitat generadora d'empatia; d'aquesta força transmissora de tanta empenta i il.lusió, se'n diu també lideratge.

En aquests mil dies allò que podia aparèixer com una quimera s'ha anat perfilant amb trets molt definits davant nostre. Però ens equivocaríem del tot si penséssim que el més difícil ja és al sac. Cal que tots plegats – administracions, empreses, treballadors, agents socials – siguem capaços de tenir la perspectiva necessària envers una gran oportunitat pel Bages i, per extensió, per tot el país en el seu conjunt. No oblidem que quan parlem d'aquest projecte ho hem de fer pensant en el seu trajecte temporal – els propers noranta anys – en la seva força creadora de riquesa, i en la seva energia transformadora d'una realitat que se'ns apareixia trista i anacrònica fins fa ben poc.

Sóc conscient que hi ha qui encara té plantejats molts interrogants sobre el present i el futur d'aquest projecte, sobretot en clau de sostenibilitat. És més: ho entenc, però no ho comparteixo. Amb això no vull dir, en absolut, que no haguem d'estar amatents al seu desenvolupament en relació al nostre medi natural, però els que hem aprofundit en el coneixement de la proposta sabem que la gent d'Iberpotash té molt clar el full de ruta per compatibilitzar aquesta realització amb la protecció de la nostra terra.

Justament ara, quan colpejats per aquesta crisi fins i tot sembla que se'ns esqueixi el sòl que trepitgem, estem en disposició d'encetar una nova era de progrés a casa nostra de la mà d'un projecte d'una dimensió global i, alhora, essencialment local. Aprofitem, doncs, l'esplèndida ocasió que se'ns brinda. Fem-ho removent el pòsit de la nostra tradició emprenedora; la mateixa que van demostrar els nostres avantpassats quan enmig de circumstàncies de gravetat extrema no només van saber-se refer, sinó que van aixecar-se amb més força encara. Siguem, doncs, dignes del seu llegat.