Actualitzat el 04/09/2007 a les 10:49h

Cada cop sembla més clar que des de l'Ajuntament de Barcelona s'ha optat per un model de ciutat força negatiu: una urbs aparador on es prima l'efectisme visual més immediat a base de potenciar  l'aixecament d'una munió de megaedificis i gratacels autosuficients i d'autor, sense, però, cap connexió real –i menys històrica o cultural- amb l'entorn. Unes construccions que simbolitzen una determinada visió social i econòmica de la realitat, producte directe de la globalització, i que a més són un monument a l'especulació urbana.

Tal com afirma l'arquitecte i urbanista Salvador Tarragó, la concentració d'activitats que comporten els gratacels implica una explotació irracional del sòl, juntament amb una ocupació i una congestió excessiva de l'entorn. A banda de grans problemes de seguretat. I tampoc no hem d'oblidar que ben sovint la construcció d'aquest tipus d'edificis sol ser la materialització de l'abdicació dels poders públics davant dels interessos privats.

Actualment l'opció pels gratacels pot considerar-se com a obsoleta, a més de reaccionària, ineficient i en el fons provinciana i poc cosmopolita, tot i voler aparentar el contrari, ja que fonamentalment el seu bastiment obeeix a raons de fatxenderia i d'obtenció d'un prestigi del qual es manca en determinades àrees socials. De l'efecte aparador dels gratacels només se'n beneficien les noves classes emergents globals i els qui els dissenyen, però l'efecte causat en les trames urbanes preexitents és ben nefast. I en el cas de Barcelona es pot assegurar que si es duu a terme la construcció de tots els megaedificis projectats la densificació ciutadana augmentarà extraordinàriament. Paradoxalment, després d'haver-se obert la ciutat al mar aquest tornarà a ser ocultat i la qualitat de vida dels ciutadans se'n ressentirà en una reedició del procés que va dur a la superdensificació de l'emmurallada Barcelona i que comportà la realització de l'Eixample.

Ara, però, ja no hi hauria ni muralles a superar ni un espai verge immediat, sinó que en el seu lloc tindríem la serra de Collserola i els rius Besòs i Llobregat, i un ampi espai metropolità en gran part edificat i urbanitzat, del qual l'urbs Barcelonina s'erigiria com a districte central, pràcticament monopolitzat pels grans edificis destinats a usos terciaris corporatius i turístics i pels monuments arquitectònics llegats per altres èpoques, destinats a gaudi de turistes: una ciutat aparador amb cada cop menys habitants permanents, i sense vida pròpia, més semblant a un parc temàtic que a una altra cosa; voltada, a més, per una immens espai metropolità, una àrea cada cop més extensa amb una quantitat creixent de població que s'hi amuntegaria i que no tindria lloc a la ciutat pròpiament dita, fruit més d'un creixement quantitatiu que qualitatiu.

Davant el panorama sembla obvi, i urgent, reformular els paràmetres pels quals s'ha de regir l'evolució urbana de Barcelona i la seva àrea en els propers lustres, a fi que el que primi sigui la qualitat de vida de les persones que hi viuen i no el desenvolupisme irracional, la congestió i la fatxenderia buida de contingut.