Aquests darrers temps Argentina torna a reclamar la sobirania sobre les illes Fakland (Illes Malvines, per als argentins). El govern britànic torna a respondre que la sobirania d’aquestes illes només la poden decidir els seus habitants. Què volen ser argentins? Cap problema. Però aquest és un tema que han d’aprovar els ciutadans en referèndum. Argentina s’hi oposa. És exactament el mateix discurs que utilitza Gran Bretanya amb Gibraltar. La sobirania recau en els habitants del territori, més enllà dels avatars històrics. I Espanya s’hi oposa. Probablement, per això a Espanya, d’aquest recent afer de les Fakland, no se’n parla. Ara, per què no des de Catalunya? Crec que el fet demostra l’espanyolització irreversible dels nostres mitjans de comunicació.

Aquest, el nostre, és un país curiós. Convé recordar que, quan parlem de la Guerra de l‘Atlàntic Sud (per la qual els britànics van recuperar el territori de les Fakland envaït per la força de la dictadura argentina), estem parlant de la primavera de l’any 1982. I que a Espanya hi havia hagut un intent de cop d’estat feia tot just un any. Doncs en aquelles dates es feia difícil trobar a Catalunya algú que simpatitzés amb la causa britànica. Era una època en què, entre nosaltres, es titllava a la senyora Thatcher de “feixista”.

Vist amb perspectiva la situació no pot ser més grotesca. Una dictadura envaeix unes illes que estan sota jurisdicció d’una democràcia que defensa el dret a l’autodeterminació dels seus habitants. Quan aquesta democràcia s’hi torna, resulta que l’opinió pública d’una part d’Europa anomenada Espanya –sense cap tradició democràtica i inventora del reconegut mot d’ús internacional “pronunciamiento”- denuncia l’acció britànica com a poc democràtica pel fet d’haver desembocat en guerra. El més lamentable és que, a Catalunya, la reacció fou similar. A la feina em vaig quedar pràcticament sol defensant Gran Bretanya. “Que no ho veieu que uns representen una democràcia i els altres una dictadura?” m’esgargamellava infructuosament.

Les actituds antibritàniques dels catalans comencen a ser preocupants, sobretot per les dosis de tercermundisme informatiu que destil·len. L’altre dia, quan el senyor Cameron va posar condicions al referèndum d’Escòcia (condicions perfectament lògiques: celebrar-lo en un termini determinat, i que la pregunta fos clara), TV3 va convertir la notícia en un “Cameron posa bastons a les rodes al referèndum sobre la independència escocesa”. Si això es posar bastons a les rodes, com qualifiquen el informatius de TV3 el que fan els partits polítics espanyols amb Catalunya? No els he sentit mai carregar les tintes, la veritat. Es com els semàfors que posa La Vanguardia: es poden posar semàfors vermells al president del tots els bancs estrangers que calgui (com que no saben ni que La Vanguardia existeix...), ara, als d’Espanya, als que es poden tornar i actuar en contra, semàfor vermell mai, per favor!   

En general se sosté que Franco va fracassar en el seu intent d’espanyolitzar Catalunya. Jo sóc dels que pensa justament el contrari. Franco i la Transició posterior han desenquadernat el país. La feinada que tenim ara és ingent. Potser sí que molta gent vol la independència. Però la meva sensació, i em temo que la de la majoria d’analistes estrangers, és que aquest sentiment independentista no ve de la certesa de ser diferents i de fer (i, sobretot, de voler fer!) les coses de manera genuïnament millor. Més aviat penso que ens hem convertit en una regió d’Espanya, on es balla el flamenc d’una altra manera i que, simplement, estem fins els nassos del tracte que ens dóna Madrid.