Suposem –només per suposar, eh?- que et trobes davant la hipotètica experiència de buscar feina. Els primers dies t'aboques a l'actualització del currículum: quatre frases per descriure qui ets i què saps fer; quatre frases on és impossible entaforar-hi la teva experiència, ni amb calçador ni sense. Coneixements teòrics que t'han representat piles i piles d'hores aprenent i desaprenent; habilitats i destreses que has acumulat dia a dia; i la suma d'alguna resolució de conflictes o, dit d'una altra manera, l'aprenentatge de treballar en equip. Tot això ho has d'encabir en tan poc tros de paper, has de ser tan i tan sintètic, que és ben bé com si escrivissis un poema, però on no acabes de reblar el clau de la rima.

I, per fi, et mires el senyor currículum i tot et sembla poc, petit, encongit, com si els darrers anys haguessis perdut el temps quan resulta que no has parat de pencar. Sempre oferint el millor de tu. Per què? Per una o dues pàgines tristes i mediocres. Però el primer pas ja està fet. I ara què? Ara comença el món d'Internet. Et subscrius a tots els cercadors de feina que coneixes i, com en l'acudit de l'Eugenio, els que no coneixes, també. Poses tots els detalls de la teva vida laboral a flotar per la gran xarxa. Perds tres o quatre matins a descobrir el funcionament de cada web. Et refies de totes les confidencialitats que signes pel camí. Et subscrius, també, als portals públics que amb diners i professionals públics –tot i que sembla que per poc temps- t'ajuden a cercar feina.

I, després de tot plegat, et trobes amb resultats tan descoratjadors com un grapat d'ofertes de treball que no tenen res a veure amb tu. Captadors, programadors, venedors, analistes, estilistes, fiscalistes o cangurs amb nocions de mandarí. I és llavors quan no et pots treure del cap el bolero de Pepín Tre: "Por ganar su amor le ofrezco hasta mi empleo, de tornero fresador adorador y matricero".

Confies en tu el primer, el segon i el tercer dia, però el quart saps que hi ha quelcom que no estàs fent bé. Descobreixes alguna borsa de treball amb feines més adequades al teu perfil. Envies un currículum, i dos, i tres... i molts més, i ningú et respon, ben bé com si parlessis sol, com si a l'altra banda del correu electrònic no hi hagués ningú, ni una persona ni una màquina, ningú per dir-te: miri, és que no compleix el perfil; o disculpi però haurà de provar sort en una altra feina; o sap què? van maldades i se'ns han presentat tres-centes persones per una plaça de tècnic-esporgador per a les retallades o vuit-centes per un lampista que doni llum a idees brillants per sortir de la refotuda crisi.

En definitiva, i seguint un xic la línia de l'Eugenio, si escrivís un llibre es podria titular: El poder laxant de buscar feina (i perdoneu-me l'expressió escatològica, però algú ho havia de dir!).