Fa quinze dies va ser a Mollet, al carrer Portugal. I aquest passat divendres a Granollers, a Àngel Guimerà, al barri de Sant Miquel. Dues dones mortes al Vallès Oriental a mans de les seves parelles. Són sis a tota Catalunya i encara no hem acabat el gener. El 2011 en van ser deu en tot l’any. La xacra de la violència masclista sembla no tenir aturador. I si bé és cert que en els darrers anys semblava que tothom s'havia posat a fer feina en aquesta matèria (des del poder legislatiu fins als cossos policials i la judicatura), resulta evident que amb el que s'ha fet no n'hi ha prou. Ni de lluny. I la realitat és tossuda: en la gran majoria de casos de morts per violència de gènere no hi ha denúncia prèvia per part de la víctima, de manera que qualsevol protocol d’actuació esdevé inútil.

Potser el que cal, el que resulta imprescindible, és que la societat en el seu conjunt entengui que tot plegat resulta inassumible i que cal esdevenir proactius en la lluita contra aquesta barbàrie. Que, com demanava una mossa d'esquadra aquest divendres des de Sant Miquel, qualsevol que conegui o simplement sospiti que hi ha una dona que rep maltractaments ho denunciï. Que deixi de ser un problema de portes endins de les llars per convertir-se en un afer d’interès col·lectiu.

De tota manera, el que a mi em resulta més preocupant són els estudis, publicats en els darrers temps, que coincideixen a afirmar que entres les dones joves hi ha un cert augment de la tolerància -i fins i tot de la comprensió- vers el que podríem anomenar "violència masclista de baixa intensitat". Davant d’aquesta realitat no podem deixar passar un minut sense recordar a les nostres filles, a les nostres germanes, a les nostres amigues, que un home que t'insulta, o que et vexa en públic, o que et registra el telèfon, o que... No t'estima. Ni t'estima ni t'estimarà mai. Passos enrere com aquests són la garantia que la violència masclista serà un problema (i greu) que no eradicarem en molt de temps. I això no ho podem acceptar amb els braços plegats.