Feia anys que fumava i cada principi d'any em deia a mi mateix, aquest sí, aquest any ho deixaré. Eren paraules plenes de bones intencions, dites més perquè sonen bé que no pas perquè realment fos el que volia. Més ben dit, crec que mai es vol deixar una cosa que aparentment t'aporta bones sensacions, que et relaxa, que et fa sentir acompanyat… o més ben dit, és molt difícil deixar una cosa a la que hi estàs enganxat. Però va arribar un any diferent, i a partir de l'inici del 2006 vaig començar a rumiar seriosament que volia deixar de fumar. I vaig fer una cosa diferent, em vaig proposar deixar de fumar, pensant com ho faria però sense començar a fer-ho.

El 9 de gener d'aquell any va néixer la meva filla, i tot i que continuava fumant, pensava en com deixar-ho. Cada cop tenia més clar que per gust no ho faria perquè, tot i que el tabac mata, quan fumes no tens la sensació de que et pugui passar res. Tampoc pensava en deixar-ho tenint present que em podria trobar més bé ja que no m'ofegava i continuava fent esport. Tampoc em plantejava abandonar-ho perquè hagués de digerir millor els aliments o dormir millor ja que això no em molestava.

Tot i això, vaig continuar-hi treballant... ho volia deixar!

Mentrestant, van aparèixer dos motius que es van anar fent cada dia més forts. Per una banda, cada cop disposava d'un espai més reduït per fumar. A casa hi havia la meva filla i a la feina... uf! és un hospital i a gairebé no es podia fumar enlloc. Tenia la sensació que només podia fumar d'amagat, a soles i casi sempre al cotxe. La gran sensació que era estar acompanyat o desenvolupant alguna activitat juntament amb el tabac estava desapareixent de la meva vida.

El segon motiu, i potser definitiu, era la llibertat. Ja no recordava la llibertat de llevar-me i no encendre una cigarreta, haver de sortir nerviós d'una reunió o desitjar que s'acabés la pel·lícula per poder fumar. Els nervis que el paquet s'està acabant o fumar un, dos, ... cigarrets abans d'anar a dormir a corra cuita, … que lluny quedaven els dies amb total llibertat.

Amb tot aquest cúmul de sensacions vaig buscar un dia i, acompanyat per la meva dona i la meva filla, en un viatge a Àfrica, vaig deixar de fumar. Al cap d'un mes ja vaig tenir la primera proba de foc. Estava a Grècia quan el meu fill petit va patir un gravíssim accident. Ho recordo com si fos ara, 6 hores esperant a l'aeroport d'Atenes per agafar l'avió, amb una tristor infinita pel que li estava passant al meu fill i pensant en tornar a fumar. Però alguna cosa dins meu em deia que si fumava tindria dos problemes, el meu fill i el tabac. I no vaig fumar.

Més de 5 anys després moltes d'aquelles sensacions agradables que tenia amb el tabac ja ni les recordo, han desaparegut del meu cap! En canvi, he guanyat una gran llibertat per fer les coses senzilles del dia a dia sense el tabac.

A tots els que no gaudiu d'aquesta llibertat, us animo a provar-ho!