Quants dels set-cents mil aturats catalans trobaran feina gràcies als plans d’ajust, d’estabilitat o al control del dèficit? No gaires, em temo. Ni dels més de cinc milions d’espanyols. La política de contracció absoluta practicada per uns governs en ple atac de pànic no va en la línia d’activar una economia productiva necessitada de carícies i estímuls per recuperar l’autoestima. Faig servir termes propis dels sentiments i la psicologia perquè crec que en la perpetuació de l’estancament hi ha, no només però també, una part anímica i mental.

Més enllà de les xifres, estem instal·lats en un estat mental de derrota. Hi contribueix la situació real de l’economia, per descomptat, però també el discurs oficial. Tenim unes autoritats que només ens saben parlar de les dificultats i només ens anuncien mesures de refredament, de fre, de contracció. Supervisats contínuament per la “gran germana” del moment, Angela Merkel, una mena de Bernarda Alba d’Europa amb aversió a tot el que sigui expansiu. Especialment si l’expansió prové dels països no-alemanys. No cal dir que l’estat mental de derrota també fa més senzill acceptar les mesures restrictives sense queixar-se.

No sé si és just que la xifra que alarmi més als nostres dirigents sigui la del dèficit públic, i no pas la de l’atur. I en això, tristament,  coincideixen catalans, espanyols, europeus. No estic dient que no s’hagin de preocupar per racionalitzar la despesa. Però em sembla imprudent pensar només a no gastar, i no tenir un pla perquè la gent s’animi a invertir, a produir, a innovar, perquè es generin llocs de treball; no entenc que no hi hagi res previst per desbloquejar els capitals emmagatzemats inútilment, res per forçar la circulació de diners, res perquè els estats puguin gravar l’economia del luxe… Si davant d’un incendi l’únic que fan les administracions és tancar les portes de casa perquè no entrin les flames però  no surten a apagar el foc, ens trobarem amb un paisatge cremat que no podrem regenerar de cap manera.