Fa dues setmanes, un bon grapat dels meus generosos comentaristes semblaven decebuts pel contingut emparat sota un títol que amb tota intenció era equívoc: volia traslladar que escollir és el que fem en cada moment de la nostra vida, que decisions  importants no tenen res a veure amb el fet que Catalunya sigui independent, i que la independència, una idea cada vegada més versemblant en el nostre imaginari, no detreu les nostres misèries personals i col·lectives, ni ens evita respondre per les nostres accions.

Però parlem de l’elecció que per a molts lectors d’aquest diari sembla l’única important. Tornaré (dic “tornaré”) a afirmar que són els fets els que constitueixen la realitat política, i que és possible que una voluntat política doti Catalunya d'estat propi. Tanmateix, però, la recent majoria votant ha escollit CiU i CiU ha escollit el PP a Catalunya com a soci preferent, ho digui entre costures constitucionals o entre llençols sadomasoquistes. El PP ha escollit (com sempre) la submissió a la seu central, que no vol dir als interessos d’Espanya. La seu central (que ho és gràcies a un Camps després defenestrat i que ha estat absolt pels seus votants) s’agenolla davant  Merkel, treu de la Llei d’avortament el serrellet mediàtic i ens fa veure que el problema de la politització de la justícia es resol retornant el poder d’elecció del seu consell als jutges. Han estat escollits per majoria absoluta, amb la indigència socialista pel mig, però el problema són tots ells, les mòmies del nostre temps, caníbals dels nostres impostos, nodrits amb les nostres baralles.

Quan escollir és un dret parlem de quelcom més sagrat que l’algoritme quotidià de l’anomenada rational choice. Un estat propi només té sentit com a oportunitat de no copiar un model que ha caducat, sigui centralista o federal, que té el càncer (en el sentit més ple de la paraula) instal·lat en el seu codi genètic. Només assumint aquest risc, té sentit escollir, sols escollint així hi ha llibertat en l’elecció. Malgrat la poca sang (o els molts interessos) dels nostres dirigents a l’hora d’entomar les malmeses relacions entre el poder central i el perifèric, som nosaltres els capitans, si prenem consciència que no són res quan els hi girem l’esquena.