Segons les dades del Ministeri de Treball, a l’Estat espanyol hi ha 5 milions d’aturats a la recerca de feina. De fet, segons l’enquesta de població activa - és a dir de gent que està en edat de treballar i no ho fa pel motiu que sigui - són molts més.

Dissortadament, l’atur és un fet quotidià, un tema que cal prendre’s molt seriosament per respecte envers la gent que es troba en aquesta situació, però que també cal poder-lo tractar amb tota transparència, altrament errarem la diagnosi i, en conseqüència, llur tractament.

Cinc milions de persones vol dir una mica més del 10 % de la població TOTAL que viu a l’Estat, això és, certament, molta gent. Això vol dir que el 50 % de les famílies –és a dir, la meitat de les famílies del país– està afectada seriosament per aquesta situació. I malgrat tot, el país resta tranquil i apassionat per si el Barça o el Madrid, per sí la Belén Esteban o la Pantoja, per sí el gendre del Rei o la filla d’un ex president d’Andalusia. Que sí de dreta o d’esquerra.

Sortosament, ens varem dotar ja fa anys d’un sistema de benestar que podia ajudar tothom qui es veiés en una situació d’atur, de percebre el corresponent subsidi durant un temps prudencial que li permetés de trobar una nova feina. Una nova feina per la que probablement percebrà igual o poc més sou del que significa el subsidi, sobretot un cop descomptat impostos. Francament, per alguna gent aquesta situació la incentiva ben poc a acceptar segons quines feines. Fins i tot acabat el subsidi, resta la possibilitat d’una prestació que, per alguns, ja li esta bé com a complement d’aquelles feines que fan en el mercat “negre”, on no hi ha impostos.

Per altre banda, l’accés de nou al mercat de treball esdevé cada cop més difícil donada la situació de crisi que exigeix adaptacions constants als canvis (formació), i on l’empresari, fart d’entrebancs quan ha d’ajustar plantilla, contracta el mínim indispensable.

Vet aquí que vivim en el país de les meravelles. Qui te un lloc de treball procura ser poc productiu, confiat que no el faran fora ja que seria molt car. Qui no té feina treballa molt i de color negre perquè com més treballa més guanya – no paga impostos.- També hi ha qui viu dels impostos que paguen els altres i, encara que és poc, ja li està bé.

Amb cinc milions d’aturats i els sindicats immobilistes no volen que res canviï. Els empresaris voldrien que tot canviï, que ja estan farts de collonades! I el govern, atent a les ordres de la Angelina no fos cas que s’emprenyi i deixi de pagar.

Ho sento, però avui tots estem una mica “depres”.