Acabo de llegir un reportatge a The Observer sobre la situació a Síria, fet al desembre passat pel periodista Jonathan Miller. Quan aquest va comentar a la Boutaina Shaaban, assessora del president al-Assad, que hi havia més de 300 vídeos disponibles a YouTube que mostren com soldats i milícies governamentals maten i torturen la població civil, aquesta li va dir que eren “fabricats” pels enemics exteriors, atès que “a Síria no es tortura. No tenim ni Guantánamo ni Abu Ghraib”.

Una frase reveladora: per la Shaaban, els dolents només poden ser els Estats Units (i, per cert, Israel, que el règim d'al-Assad també fustiga sempre que pot). Ara bé, segons les proves recollides per Miller, el govern sirià està cometent unes atrocitats qualitativament i quantitativament pitjors que qualsevol cosa que els nord-americans hagin fet a Guantánamo o l'exèrcit israelià, als territoris ocupats (que en ambdós casos no són pas poques); Human Rights Watch ha documentat centenars i centenars de casos de tortura a Síria, incloent-hi 105 en què els cadàvers dels detinguts van ser tornats a les famílies respectives. Un dels civils entrevistats, un pagès que havia estat torturat per cinc branques diferents del Mukhabarat (la policia secreta) –havia vist com els agents treien les dents a un home de 80 anys, i com torturaven nens de 10-. Tot i que HRW creu que el règim ja ha assassinat uns 5.000 ciutadans, un desertor de l'exèrcit entrevistat per Miller al Líban va insistir que aquesta xifra era impossiblement baixa.

Com és doncs, que a Catalunya només els residents sirians (unes 50 persones) es manifesten en contra d'al-Assad? On són els manifestants autòctons que apareixen instantàniament per protestar contra els EUA o Israel, si l'ocasió els és propici? És possible, fins i tot, que hi ha gent que dubta a condemnar les matances diàries a Síria perquè el govern d'aquest país dóna suport logístic i econòmic a Hamàs, els màxims dirigents del qual viuen sota la seva protecció?