Dilluns. Gestió dels aeroports: no. Dimarts. Promoció turística pròpia: no. Dimecres. Possibilitat d’adreçar-se en català a l’administració de justícia espanyola: no... Cada dia, el govern del PP fa un pas més en el seu propòsit decidit, coherent i anunciat de reconstrucció nacional espanyola. Una mena de “reconquista” però sense Cid Campeador. És a dir, ho fa sense l’ànim de provocació que va portar Aznar a exasperar l’independentisme a Catalunya. Qui ho diu que no s’aprenen les lliçons de la política?

Tampoc no es pot dir que ho facin amb dissimulació, “sin que se note el cuidado”. No: ho fan a cara descoberta –gràcies!- i amb una convicció i acord general –felicitats!- que nosaltres no tenim. Vegeu si no, amb quin argument defensava la seva negativa a l’ús del català el sempre tan ben tractat a Catalunya, ministre de Justícia Ruiz Gallardón: “No tenemos ninguna obligación de dominar ese tipo de lenguas”. Efectivament, una llengua que sigui un dret usar-la però no un deure conèixer-la, com sí que ho és l’espanyol, és un “un tipo de lengua” francament estrany. Això és com al dret al treball o a l’habitatge: si en tens un, la Constitució et dóna el dret d’exercir-lo o d’instal·lar-t’hi. Si no... És a dir, si saps català, te’l deixen fer servir... amb els que també el sàpiguen.

Reeixiran? Aquest és un combat que tot just comença, i efectivament, la força inicial és de part seva. L’economia els ajuda, i serveix per argumentar demagògicament. Les delegacions catalanes a l’estranger són un malbaratament, però el nou edifici de l’ambaixada espanyola al Marroc devia ser de primera necessitat. Usar al català a l’administració de justícia espanyola és un dispendi inassumible en temps de retallades, però promoure l’espanyol a través de l’Instituto Cervantes i oferir el càrrec –afortunadament ha dit que no!- al premi Nobel Vargas Llosa, resident a Nova York, segur que era una dedicació merament honorífica, una bagatel·la.

En un combat tan desigual com aquest, no es pot confiar només en una lluita de resistència, per sobreviure. I em temo que el Govern no podrà fer altra cosa que això: mirar de resistir. La veritable força ha de venir d’un front que ells no puguin controlar tan directament, és a dir, el no governamental. En el nostre cas, la societat civil. Ara bé: tinc notícies que, si més no pel que fa a la societat civil més institucionalitzada, que depèn del caler públic, també se l’estan treballant. De manera que és cap a aquesta banda que cal posar el focus. Atenció als patronats de museus i teatres, atenció a les grans fundacions “nostres”, però susceptibles d’espanyolització per subvenció.

Sigui com sigui, ens caldrà molta intel·ligència. Una guerra de guerrejar tenint com a armes les neurones. El talent –intel·ligència aplicada amb eficiència- al servei de la nostra emancipació nacional. I que guanyi el millor, que això no va ni de raons històriques ni de drets humans.