La crisi ha tingut unes conseqüències molt negatives en la nostra societat: destrucció de llocs de treball (amb unes taxes d'atur insostenibles), empobriment d'algunes famílies... I ha posat en risc el nostre model d'estat del benestar. Tots hem estirat més el braç que la màniga: particulars, empreses i administracions. Hem viscut en un miratge de creure’ns més rics perquè teníem un accés fàcil al préstec, sense pensar que algun dia caldria tornar-ho. De fet, quan íntimament mires enrere, te n'adones que la febre d'aquells temps, vista ara, tampoc era normal. Una febre que es basava en el diner fàcil, sense esforç i el consum pel consum. Lluny quedaven les frases que ens deien els avis: "els catalans de les pedres en fan pans"; o els costums dels avis pels quals demanar préstecs era vist com un signe de debilitat econòmica i l'estalvi sistemàtic era una pràctica imprescindible en qualsevol família.

La crisi és un trencament forçat amb la manera de fer que dúiem. Però també és una oportunitat per recuperar un sistema de valors i hàbits que ens era propi i que estava molt arrelat a la societat catalana. La cultura de l’estalvi, el valor del treball, el valor de l'esforç, el repte de la superació, l’entendre que el fracàs sovint forma part de l’aprenentatge... Crec que la crisi ha de transformar-nos individualment, recuperant part d’aquest valors que havien passat de moda. Però també col·lectivament, en repensar les empreses, les administracions i les associacions.

Caldrà que moltes entitats i associacions recuperin també l'esperit de principis de segle en que no hi havia finançament públic i es recorria a fórmules imaginatives de mecenatge (així es van fer moltes coses al nostre país). Caldrà replantejar també si ens podem permetre un pavelló, un camp de gespa artificial i una piscina a tots el pobles. O potser és l’hora de mancomunar serveis, de compartir equipaments, i de que cada poble cerqui la seva especialitat i complementarietat amb els de l’entorn. Això, o simplement no ens podrem permetre tenir 946 municipis.

Cal entendre el missatge que ens transmet la crisi. Un missatge que en el fons és un avís a una Europa acostumada a repartir-se el benestar del món entre ella i Amèrica. Una Europa que potser no s’ha adonat que ara hi altres actors que competeixen i ambicionen el model de societat que hem construït i que molt sovint no hem sabut defensar ni valorar. N'hi ha que no ho volen entendre: persones, entitats i administracions que miren cap a un altre costat i esperen que amaini el temporal, mentre defugen el canvi de mentalitat i de maneres de fer. Però segurament els temps d'abans no tornaran, i sobretot no tornaran si no fem el canvi de mentalitat necessari.