Començo a pensar que som el cul del món, i ja se'm perdonarà l'expressió en un moment de pessimisme personal per la situació. Parlo de Terrassa i dels terrassencs. Ara, aquest dimecres, s'ha confirmat el que ningú volia que es confirmés: el perllongament dels Ferrocarrils de la Generalitat a Terrassa s'atura "sine die". No em serveix de consol que els veïns de Sabadell pateixin la mateixa malaltia. Potser hauríem de mirar cap a Terol i dir: "El Vallès també existeix" i és un territori molt important pel país. Existeix i té unes necessitats de mobilitat indiscutibles. Però sembla que aquí ningú se n'adona, o que Barcelona, així en genèric, no se n'adona. Potser ja n'hi ha una mica massa de centralisme barceloní.

Tant me fa q ue la Generalitat no tingui ni un euro i que no sàpiga d'on treure 350 milions que fan falta per obrir les estacions. M'ho crec. I cal agrair que el conseller Lluís Recoder no s'amagui, doni la cara i expliqui a Terrassa el mateix dia de fer pública la decisió les raons de l'ajornament. I també cal agrair que no es culpi a Madrid, encara que sigui un discurs vàlid i que també em crec. Els ferrocarrils són fonamentals per a Terrassa i per a Sabadell per a que les dues ciutats no s'escanyin.

No pot ser. No pot ser que tot peti pel mateix costat. Els terrassencs i les terrassenques ens mereixem alguna cosa més i, sense que serveixi de precedent, els sabadellencs i les sabadellenques. Tenim dret a gaudir d'uns Ferrocarrils dignes i amb més estacions. El "metro" egarenc és una eina bàsica per a la mobilitat sostenible dins del municipi, si és que hi creiem en aquest model. El tren havia de servir per esponjar els carrers. I ara tocarà tornar a esperar. I ara tocarà seguir tenint una ciutat on el cotxe sigui l'eina bàsica per moure's, i no penso que sigui la millor.

Però no és només el Ferrocarril el que em preocupa. És la suma de diversos factors, que acaben per fer una multiplicació. I que ens ofeguen, que afecten les possibilitats de negoci, que van contra el teixit productiu. El peatge de Les Fonts, els preus de l'autopista de Manresa, l'existència de només dos carrils a la C-58, l'estat de la N-150, els perills de l'autovia de La Bauma, la discriminació de pagar tres zones de ferrocarril fins a Barcelona, una Renfe tercermundista per anar a Manresa o a Lleida (a la mateixa velocitat de segle XIX)...