Queda clar, doncs, que l’opció Devo-max d'Escòcia supera els anhels més agosarats d’alguns líders de CiU, i això deu espantar. El senyor Duran, líder de CiU a Madrid, per exemple, afirmava que en Salmond no vol pas la independència sinó que el que vol és un tracte fiscal més just, Mare de Déu! Això és incert, totalment. Segons la meva opinió, mentir utilitzant una posició de poder hauria d'estar penat. Siguem seriosos i justos! No vulguem “empetitir” els plantejaments desacomplexats i determinats per la independència del Govern d’Escòcia, del senyor Salmond, sols per aconseguir reduir la distància de coratge polític que els separa dels nostres líders nacionalistes.

La gent d’Escòcia no està gens satisfeta amb el context actual de relacions amb el Regne Unit i se sumarà a l'opció de canvi que ofereix un SNP segur de la seva eficiència al Govern, la mateixa que ha convençut a tants governant amb majoria simple, i que els ha fet guanyar la majoria absoluta. Això ja està passant, el suport a la independència ha augmentat en un 4% i uns London Olympics o un Queen's Diamond Jubilee com a esdeveniments patriòtics britànics al 2012 pot fer augmentar, precisament, el sentiment patriòtic escocès.

La finestra “legal” de 18 mesos que ofereix Cameron no és una mostra de democràcia, sinó precisament una mostra de qui no entén la democràcia i es pensa que pot coaccionar les ganes, la voluntat d’un poble, que sobretot té clar, que ningú li diu “quan i com” ha de fer les coses, i menys ara que té qui li demana: creure! Creure que és possible perquè ells ho volen.

L’esquer de la vinculació legal amb la que Cameron volia seduir Salmond és insubstancial perquè tots els referèndums a Escòcia i al Regne Unit són consultius. Una cortina de fum que ha fet per quedar bé davant qui no coneix la realitat britànica, i diguem-ho de pas, els qui com el tory Cameron troben que la democràcia pot ser encotillada amb generositats condicionades a 18 mesos. Però que siguin consultius no vol dir que acabin en el no-res! La vinculació legal és la voluntat dels responsables polítics d’un país a portar el que la gent ha votat a efectes pràctics, per tal que siguin realitats normalitzades i incloses dins la vida quotidiana. La consulta és la part transcendent, la resta s'entén que es farà: una vegada el poble és consultat no se li pot donar les gràcies i girar-li l’esquena, cal portar-ho a l’empar legislatiu, com sempre s’ha fet, com es va fer per exemple a Escòcia el 1997 amb el referèndum per la constitució del Parlament d’Escòcia o amb l’assemblea constituent del País de Gal·les;  per tant aquest pas que Cameron ofereix: evitar de fer el camí polític paral·lel al referèndum fent el resultat automàticament vinculant, al SNP no el preocupa gens, el poble ha estat consultat i faran el camí polític necessari per tal que legalment es vegi reflectit el que aquest poble ha decidit, i més ara que tenen majoria parlamentària independentista.

“My view is it was effectively settled by the Parliament election in May. Once the SNP won an outright majority it was just accepted that there would be a referendum as a political fact. That, I think, puts an ens to the arguments – there is going to be one” professor Alan Page, Dean of Law at Dundee University (“El meu punt de vista es consolida efectivament per les eleccions al Parlament de Maig. Un cop el SNP guanya per majoria absoluta, s’accepta que hi haurà un referèndum com a fet politic. Això, penso, posa punt final a la discussió - n´hi haurà un (de referèndum)”.

El resultat del referèndum que s’exercirà oficialment des del parlament d’Escòcia, podem estar segurs que, en les mans del SNP, no quedarà reduït com si fos el resultat d’una enquesta d’opinió. Precisament perquè aquests líders són els primers en atrevir-se a creure en el seu poble, són els líders que faran valer la voluntat de la seva gent. Cal que els polítics en responsabilitat de liderar els canvis d’un país creguin en el seu poble.

I per acabar aquest segon bloc d’un article que s’anirà allargant en el temps, una ràpida reflexió sobre l’argument que afirma que els escocesos ho tenen més fàcil perquè ells negocien amb els “demòcrates” anglesos. Aquesta és una acceptació fàcil, típica i tòpica de la poc coneguda diplomàcia britànica. Malauradament molts catalans volen acceptar als anglesos com els grans i justos demòcrates per així contraposar-los a la convenient i, acceptada, ferotgia antidemocràtica dels espanyols, guanyant, es pensen, la justificació perfecta per no sentir-se tan culpables o frustrats en veure que els catalans no avancem institucionalment en la qüestió de la independència: dissortadament, és tornar a buscar justificacions a tercers, al meu parer trist i adolescent. No són els anglesos qui els “deixen” fer, sinó els escocesos que fan! “Dare to Believe”. Si el president Mas digués que convoca un referèndum d’independència a Catalunya, amb una majoria social com tenim i amb un “sí”, sense l’ajut de cap campanya des del Govern, que arriba ja al 45% com les enquestes oficials ens fan saber, veuríem que els espanyols també ens ofereixen condicions, això sí, de fum, com les angleses! (El tarannà diferent en tot cas el demostraran més endavant)