No fa gaires dies que sortien a la llum els sous dels directius de les entitats financeres intervingudes per l'Estat espanyol. Les xifres eren molt elevades i el debat sobre la moralitat, l'oportunitat i la justícia d'aquest tipus de retribucions a uns directius que, essent molt respectuosos amb la presumpció d'innocència, sembla que no han actuat amb gaire diligència ni encert (tenen les seves empreses intervingudes), estava a l'ordre del dia.

Deixo de banda aquest debat, que d'altra banda va durar ben poc, perquè el que m'interessa és obrir-ne un altre: el de la hipocresia a l'hora de valorar alguns sous "públics". Perquè al mateix moment que apareixien els sous com el del senyor Rato (2,3 milions, sense comptar la part variable), també es feien públics els sous dels ministres del senyor Rajoy; sous que també eren considerats, per alguns, molt elevats, impúdics i injustos, i molt més en temps de crisi i retallades. És en aquest punt on voldria fer una primera reflexió. Si llegiu la meva nota biogràfica veureu que no em puc considerar seguidor de les idees de cap del dos personatges, ni dels mateixos personatges en si. Aclarit aquest punt, deixeu-me continuar. El senyor Rato té com a interlocutor directe al govern el ministre d'Economia (càrrec que ell mateix havia ocupat), que cobra una xifra que ronda els 70.000 euros. Algú es pensa que el senyor Rato li farà gaire cas al senyor De Guindos? Però si aquest darrer hauria de treballar com a ministre 33 anys per arribar al sou de dotze mesos del president de Bankia! I dic com a ministre perquè com tothom sap a hores d'ara, el senyor De Guindos treballava a Goldman Sachs, on a banda d'enfonsar l'economia mundial li devien pagar molt i molt més que com a ministre.

I aquí és on volia arribar. A la hipocresia. Algú es pensa que aquests senyors que guanyen tants diners a l'empresa privada renuncien a aquestes prebendes per ser ministres? Siguem seriosos. No quadra. I no s'hi val a dir que a banda del sou de ministre tenen cotxe oficial, dinars i viatges pagats. Perquè el president d'una entitat financera té això i molt més. No cal entrar a valorar si les persones del meu exemple són bons o mals professionals. Només cal constatar que cal molt amor al pròxim per renunciar a determinats sous per treballar com a gestor públic. Almenys com a gestor públic honrat.

És molt fàcil criticar els sous dels presidents de govern, ministres, consellers, alcaldes... perquè en ser pagats amb els nostres impostos són públics. No acceptem els sous dels nostres polítics però en canvi no fem escarafalls a d'altres ingressos molt més escandalosos o molt menys fiscalitzats. La meva segona reflexió vol, justament, posar l'accent en aquest fet. Al fet de no fer extensiva les nostres crítiques a sous "parapúblics" molt més elevats que els citats dels càrrec polítics i dels quals no exigim conèixer-los. I això és el que no s'acaba d'entendre.

Sabem, per exemple, què cobra el president de La Caixa? D'acord, no està intervinguda (per ara), però els seus "amos" són tots els impositors. I poca gent a Catalunya no té una llibreta a La Caixa... I aquests no tenen dret a saber-ho? I per quina raó no ho reclamen quan van a la seva oficina? Però podem anar més enllà. Amb diners públics es paguen alguns (o tots?) mitjans de comunicació com TV3 i Catalunya Ràdio. Doncs molt bé: què cobren els presentadors estrella que fan la gara-gara al govern de torn? I els tertulians que ara ens demanen que ens estrenyem el cinturó?

Continuem amb altres sous més elevats que els de molts càrrecs polítics. Els gestors dels grans equipaments culturals sabem què cobren? Perquè es fan concursos internacionals i es fitxen a cop de talonari i perquè sempre acostumen a ser els mateixos. I els presidents de les cambres de comerç? Uns personatges que fins fa un mes cobraven un impost revolucionari al mateix temps que demanaven rebaixes fiscals i més i més liberalització econòmica. I el d'Abertis? Empresa privada que neix de l'explotació de concessions públiques i que gràcies als peatges pot internacionalitzar-se. O el d'Spanair, que si no fos per les multimilionàries subvencions públiques no tindria empresa.

Tots aquests sous els paguem directament o indirectament amb els nostres diners. La llista és molt llarga, molt més del que pugui semblar a primera vista i molt menys fiscalitzada del que seria desitjable si tenim en compte els pressupostos ingents i normalment no publicats que mouen. Si exigim saber i fiscalitzar què cobren els nostres polítics (només faltaria!), caldria que també exigíssim, en un acte de responsabilitat cívica i, sobretot, democràtica, conèixer què cobren tots els que es beneficien dels nostres impostos, treballin a l'administració pública o als sectors subvencionats o regulats. I caldria demanar sous justos i decents a tot arreu. I què es fa dels nostres diners a tot arreu. Sense hipocresies, ni demagògia.