«Ciutat, no seràs ciutat...», Josep Pijoan

Potser sóc un ingenu, sí, però sempre he entès la política com un acte de servei i no pas de poder. Per això em sembla imprescindible que la renovació de la gent que
s’hi dedica sigui permanent i considero quasi una perversió el fet que puguem parlar d’una suposada «classe política».

Digueu-me ingenu, també, però personalment crec que hi ha unes tasques polítiques que són les que representen més simbòlicament la governança de la nostra
col·lectivitat. Al darrere hi ha els càrrecs de màxima representació, que han de ser escollits amb criteris profundament democràtics i que han de merèixer un respecte
institucional inqüestionable. El president del meu país (o la presidenta, és clar) és el meu president. Sigui del color que sigui. No n’hi ha d’altre. Perquè, per llei natural (que no constitucional) de país tampoc no n’hi ha d’altre. Les urnes l’han investit com a màxim representant de la meva col·lectivitat (de la «generalitat», vet aquí la parauleta amb tot el sentit que atresora) i aquest és el seu compromís durant el mandat que la legislació li atorga. Se’m faria molt difícil entendre que la persona que presideix el meu país abandonés el càrrec per simple estratègia política o per anar a ocupar-ne un altre. Ho entendria, de fet, com una falta de respecte. Per això caldria, per higiene democràtica, aconseguir que aquests càrrecs fossin escollits per elecció directa i en llista oberta. I per això també em sembla una autèntica aberració pensar que un cap d’estat pugui ser-ho per una pura qüestió dinàstica.

Si traslladem la reflexió a l’àmbit municipal la situació és exactament la mateixa. El poble o la ciutat on vivim és el veritable eix de la nostra vida col·lectiva: el
que ens queda més proper i, per tant, el més important. Perquè el país es construeix des d’aquí: des dels pobles i ciutats que el configuren, que és el mateix que dir des de la gent que hi viu. Per això la figura de l’alcalde (o l’alcaldessa) té exactament el mateix valor que la del president. També aquí puc afirmar sense reserves que l’alcalde de Terrassa és el meu alcalde, sigui qui sigui.

Amb tot el respecte per decisions no compartides, em costa d’entendre que algú que s’ha compromès a exercir-ne les funcions no compleixi escrupolosament el seu mandat, si no és per raons personals o familiars, o el compagini amb altres feines de representació. Els alcaldes francesos –ja ho sé– ho han fet tota la vida i no per això les seves institucions deixen de ser democràtiques. Però jo –i perdoneu la meva incapacitat– no ho puc entendre. Que si ets alcalde del lloc on vius, prou feina tens, sens dubte, ja sigui Terrassa, París o Santa Eulàlia de Riuprimer. I en tot cas, quan acabis el mandat replanteja-t’ho i deixa pas a altra gent. Perquè la feina d’un alcalde, si més no moralment, és infinitament més important que la d’un diputat, un regidor, un conseller delegat, un ministre o fins i tot un secretari general. Que ja ho deien els grecs: la política és l’art del govern de la «polis»: de la ciutat, vaja.