Poden estar segurs que el robatori organitzat de diners i drets ciutadans que duen a terme les corporacions financeres i els poders públics també inclourà, finalment, el desmantellament de les polítiques públiques de la memòria. Segur que recorden que, no fa gaire, l'anomenada "memòria històrica" ocupava mitjans de comunicació, prestatgeries de llibreries i debats parlamentaris. Avui pràcticament ni se'n parla i demà, ja veuran, desapareixerà del discurs públic.

Nosaltres ens vam afegir tard a un corrent que en altres llocs es va iniciar als anys 80 per enregistrar socialment els records en perill d'extinció: el genocidi dels jueus europeus, les lluites vinculades al socialisme real que arreu s'enfonsava, etc. En canvi, la peculiar història del segle XX espanyol i l'encara més peculiar Transició van retardar l'auge de la memòria perquè recordar volia dir rememorar, específicament, els crims franquistes. I no pocs: hom calcula en més de 113.000 les persones desaparegudes sota el règim de Franco. Tants enterrats en cunetes i marges eren difícils d'assumir pels simpatitzants d'un règim que alguns encara creuen salvífic.

Finalment, el pas es va fer, amb l'oposició de la dreta i els habituals funambulismes del principal partit de l'esquerra que, tanmateix, impulsà la Ley 52/2007, dita "de memòria històrica". És clar que no sempre es va fer bé. La memòria és selectiva, recorda unes coses i n'oblida altres, depèn del lloc i del moment, i moltes vegades es va donar un esbiaixament favorable a les víctimes "d'esquerres" perquè "les dretes van tenir 40 anys per recordar els seus". La política supedità, a vegades, el passat als interessos del present, desvirtuant moltes accions dites de "recuperació" de la memòria. En altres ocasions, hom recordava el passat "perquè allò no tornés a passar", postura, més que didàctica, egoista.

Però molt sovint la memòria sí que actualitzava el patiment de les víctimes, mostrant que el present es fonamenta en una pila de persones fetes xixina en nom del progrés, la pàtria, etc. Heus aquí la veritable memòria crítica, ben feta i per tant incòmoda, com la de la gent que treballa en la localització de 1.800 fosses comunes que encara hi ha a l'Estat (www.memoriahistorica.org / www.memoriacatalunya.org). Al Vallès també es van fer accions exemplars. A la Garriga, per exemple, la museïtzació d'escenaris de la Guerra Civil hauria estat només turisme bèl·lic si no s'haguessin fet actuacions de record crític de les víctimes de repressions i bombardeigs. I a Figaró, Tagamanent i Sant Martí de Centelles (Osona), la gravació de testimonis va fer posar en saludable perspectiva els crims comesos allí pels revolucionaris.

Des de fa un temps, però, la presència pública de la memòria disminueix. Algú dirà que hi ha coses més importants en què pensar. Jo crec que no. Perquè recordar els sacrificats en nom de causes que avui s'utilitzen novament com a coartada de nous sacrificis és una forma de revolta. Quan només se'ls recorda perquè no hi ha altra cosa millor a fer, els sacrificis esdevenen menors, acceptables, com si per fer el camí del progrés es poguessin trepitjar, impunement, algunes flors. Llavors ja no ens podrem queixar.