Ja fa uns quants anys que la Lliga espanyola és un títol que es disputen el FC Barcelona i el Reial Madrid perquè ja fa anys que no hi ha cap altre equip que els pugui oposar una resistència mínima, més enllà d’entrebancar-los ocasionalment. La distància econòmica, primer, i futbolística, en conseqüència, que han obert respecte dels seus rivals és abismal i insalvable. I la tendència és a exagerar-la cada temporada que passa més i més.

Barça i Madrid monopolitzen de tal forma el futbol que aquesta temporada la Lliga espanyola s’ha convertit en aquella competició que es disputa entre els enfrontaments de blaugranes i blancs. Com que la seva superioritat és inabastable, enguany ja s’han jugat la Supercopa d’Espanya, s’estan eliminant a la Copa del Rei i mantenen el pols a la Lliga. Ah, i no és gens descartable que hi hagin de tornar a la Lliga de Campions perquè a Europa tampoc no s’endevina cap equip a la seva alçada.

A més, com que més enllà de Barça i Madrid poca vida futbolística hi ha, vida publicada vull dir, el temps que va d’un enfrontament a l’altre també el dediquem a analitzar el darrer matx que han disputat i tot el que els passa de bo o de dolent. La trepitjada de Pepe a Messi, la discussió entre Mourinho i Ramos… i tot el que convingui. Aquesta setmana, la que va de dimecres a dimecres, el de menys són els partits contra Màlaga i Athletic Club, convertits en un entreteniment de cap de setmana a l’espera de la tornada dels vuitens de final de la Copa del Rei.

Màlaga i Athletic Club han estat un tràmit per a culers i madridistes. Josep Guardiola ha donat descans a Puyol, Xavi i Cesc i el Barça ha guanyat a la Rosaleda per 1 a 4, amb el cinquè hat trick de Messi. Una victòria indiscutible que és fruit d’una superioritat futbolística que hauríem de valorar com a insòlita entre equips que militen en una mateixa categoria i que se situen a la part alta de la classificació. No em refereixo al marcador, que sempre és circumstancial, sinó al joc d’un i altre equips, que els situa en galàxies separades.

Parlo de “tràmit”, però no li trec cap mèrit, al contrari, pretenc ensalçar-lo. El que ha aconseguit el FC Barcelona els darrers anys és fascinant: un futbol sublim amb el segell propi i inconfusible del fet a casa i d’una regularitat molt poc freqüent. Haver convertit tres quartes parts del campionat de lliga en un “tràmit” és inaudit, certament. Una altra qüestió d’anàlisi és el fet que el futbol espanyol s’hagi reduït a un pols entre Barça i Madrid.