La vicepresidenta Joana Ortega opina que cal avançar cap a la transició nacional que proposa el president Artur Mas sense “fracturar la societat”. Ho ha dit arran d'una interpel·lació del diputat Toni Strubell (SI) sobre la posició del Govern respecte del procés d'autodeterminació escocès.

És certament curiós que tothom estigui sistemàticament d'acord amb el fet que existeix un risc de fractura i que cal treballar per cohesionar la societat. És curiós, sobretot, perquè ningú no s'ha posat mai a revisar totes les premisses acceptades implícitament en aquest plantejament. D'entrada, pensar que existeix “un risc de fractura” pressuposa pensar que tal fractura no té cos ni vigència actualment. Més enllà, el plantejament susdit pressuposa també que hi ha vies reals i efectives d'assolir una cohesió social respecte del fet nacional i la conveniència de l'autodeterminació. Ja em direu si no són ingènues totes dues premisses.

A poc que hom hi pensi s'adonarà que la ciutadania que habita el nostre país només simula una certa cohesió, precisament, en tot allò que pressuposa una total subordinació a la sobirania espanyola. I encara. Ocupat per centenars de milers de colons que mai no han perdut ni perdran les seves arrels ni la seva consciència del paper que hi juguen, Catalunya experimenta de facto una fractura social que s'aprofundeix a cada petit pas que es fa en la línia de recuperar algun dels drets més bàsics del país. O no és això el que experimentem en contemplar la aclaparadora muntanya d'establiments retolats (voluntàriament i visceral) en espanyol, contravenint la llei. O no ho és cada una de les topades amb militants actius de l'espanyolitat que fingeix no entendre'ns i que es nega a atendre'ns en català. O no preconitzen, precisament, sotmetiment o fractura, els militants, votants i simpatitzants de C's, d'UPyD... De veritat creu algú que hom pot aconseguir una certa cohesió en referència a la sobirania de Catalunya? Quins arguments creu que “tombaran” les opinions dels qui treballen activament per el manteniment de la subordinació des de l'altra banda de l'esvoranc? Qui desarmarà amb raons la militància espanyola de Rivera, de Sánchez Camacho, de Joan Ferran, de Chacón?

Més encara, qui està treballant per a assolir aquesta quimèrica cohesió social amb eines eficaces i aconseguint algun resultat? Si em permeteu un plantejament maximalista, ningú. En realitat els únics i minsos resultats que obtenen certes accions en aquesta línia, els aconsegueixen entre poblacions de nouvinguts indiferents. Gent que no ha pres partit. Perquè, desenganyem-nos, aquesta és la realitat. El conflicte està obert de fa segles i les bases sobre les que es sustenta no permeten acords, sense assumir la premissa que hi ha conflicte, enfrontament, fractura... Diguin-li com vulguin.