El candidats republicans Perry i Gingrich van dedicar la setmana passada a criticar Mitt Romney pel seu passat a Bain Capital, una companyia que es dedica a comprar empreses amb problemes, mirar d'arreglar-los i revendre-les a millor preu. Perry va fer servir l'expressió “vulture capitalism”, capitalism carronyer, de voltors. Els dos han destacat tota la gent que va perdre la feina com a conseqüència de les reestructuracions empresarials pilotades per Romney i la seva tropa. Sembla que no consideren que aquesta sigui una activitat empresarial gaire valuosa. Té una certa gràcia, especialment tenint en compte els plans que tenen d'enviar a casa a un bon grapat de funcionaris per “arreglar” el govern federal. També es curiós si es compara amb els plans que tenen tots de reformar el sistema laboral dels mestres públics, per acabar amb els càrrecs vitalicis. Podria ser que a Perry i a Gingrich, per exemple, els sembles bé acomiadar funcionaris, però no acomiadar treballadors al sector privat, però aquesta seria una posició certament intrigant: em pensava que precisament un dels problemes que tenia el sector públic en comparació amb el privat era tota la quantitat d'individus legalment difícils d'acomiadar (especialment al sector educatiu) que hi habiten. Seria interessant que  Perry i els seus creguessin que un treballador hauria d'estar més protegit al sector privat que al sector públic, i que l'economia nord-americana funcionaria millor si fos mes difícil per les empreses com Bain acomiadar treballadors, però més facil pel govern.

Ahir tambe vam saber que Romney, milionari, paga aproximadament un 15% d'impostos. Vam assistir als comentaris tradicionals sobre la injustícia que els rics paguin proporcionalment tan poc. Fa uns mesos que el multimilionari Buffet també va compartir amb el món que paga una percentatge bastant modest dels seus ingressos estratosfèrics, en aquell cas per fer campanya per un augment impositiu que corregís la injustícia que acabava d'exposar. Un problema important que tenen aquestes xifres és que són falses. El 15% de Buffet i Romney ve de rendiments del capital (bàsicament dividends d'empreses on tenen accions): la gràcia es que abans d'arribar a les butxaques d'aquests milionaris, l'empresa ja ha pagat un 35% d'impost de societats. El benefici ja net d'impostos es reparteix aleshores entre els accionistes, que al rebre els diners paguen un 15% addicional. Noti's que el tipus màxim de l'impost de la renda del treball als EUA es del 35% mentre que la renda de Romney i Buffet tributa en realitat a un tipus proper al 45%.