La mort de Manuel Fraga ha provocat una cobertura informativa general i generosa a l’escalf del paper històric del personatge desaparegut. Una cobertura que vista des de l’estranger m’ha fet reflexionar sobre rol d’alguns mitjans de comunicació en la construcció del discurs que ofereixen a la ciutadania.

En el cas de TVE, i a través del seu canal internacional que es sintonitza aquí a Washington, vaig ser testimoni dilluns de 20 minuts d’informació relacionada amb Fraga al Telediario emès des de Madrid a les tres de la tarda, Sis hores menys aquí. Em va semblar massa temps. I mal repartit.

17 dels 20 minuts es van dedicar a ponderar l’aportació de Fraga a la construcció democràtica espanyola, en combinació amb el reconeixement expressat per companys de partit i membres de la societat civil. De cua, encadenats i a tota velocitat es van apuntar algunes reflexions crítiques amb el personatge.

No vaig sentir enlloc informar que Fraga va participar en un govern que va signar sentències de mort. Tampoc es va dir que mai va condemnar el franquisme. I davant d’això com a periodista lamento que un ens públic eludeixi el deure fonamental d’oferir les dues cares d’una informació. I com a ciutadà no tolero que els cadells dels opressors feixistes que ens van condemnar a mig segle de misèria material i intel·lectual ens donin ara lliçons de democràcia. Tot plegat em provoca repugnància. Personal i periodística.