Porto ja tot un mes havent d’anar quasi cada dia, de visita, a l’hospital, i m’hi estic una bona estona. Ho he fet de bon matí, al migdia, de tarda, a la nit. A totes hores, vaja. I sempre, dia rere dia, el recinte és ple de gent que va i ve, que hi entra i en surt, de totes les edats  i condicions. Fins que tu mateix no hi ets, perquè t’afecta personalment, per un familiar o un amic, no ets conscient que hi ha hospitals i gent ingressada, persones que pateixen, famílies que no saben com superar la maltempsada, homes i dones a qui un dia l’existència se´ls escapa de les mans i tot s’acaba. El sofriment i el dolor no tenen sexe, ni llengua, ni religió, ni nacionalitat, ni condició social. Arriben a tothom sense cap mena de distinció. La sanitat pública té això: harmonitza i tracta tothom igual, davant un mateix problema, independentment de la identitat de cadascú.

A cada habitació hi ha històries apassionants, de sofrença, però també d’esperança. Joves a qui un accident amb el cotxe, a hores petites, ja ha canviat la seva vida per sempre. La senyora que ha de sotmetre’s amb regularitat, a una diàlisi per continuar la seva quotidianitat. L’home que espera, pacientment, un trasplantament de fetge i té la mirada perduda en un horitzó que no sap si serà mai abastable del tot. L’infant acabat de néixer que posa l’alegria del seu plor com una flor de mil colors en un bosc de tristesa. Els familiars silenciosos, recolzats a la paret del passadís, o bé passejant en el circuit tancat d’un corredor inacabable, sense rumb aparent. I, sempre, metges, infermeres, auxiliars, personal de neteja, formant part d’un paisatge que pot arribar-se a fer familiar.

Quan surts de l’hospital ets més conscient que mai que cal aprofitar la vida. I llavors dónes més valor a allò que, de tan evident, a cops passa desapercebut i no constates la importància que té: l’aire fred a la cara, els matins lluminosos i assolellats, passejar tranquil·lament mirant els edificis i cap amunt, moure’t pel teu propi peu, valer-te i menjar per tu mateix, entrar en una botiga, llegir el que t’agrada, triar la música que escoltes, seure’t en un bar, badant, veient passar la vida, trobar-te els paisatges i la gent que estimes, amb naturalitat, com un regal espontani i de cada dia.

La salut és el més important, diem quan algú la té malmesa, però no en som prou conscients quan estem bé. Els anys trenta, en els sectors més polititzats, la gent se saludava amb un efusiu “Salut i República”, i sovint, en cas d’esternudar, l’un deia “Salut!” i l’altra responia “I República!”, expressions que alguns, amb més optimisme que res, continuem utilitzant. També, en el comiat final de les cartes, era força habitual, aquesta fórmula: “Visqueu molts anys, pel bé de Catalunya!”. Doncs, això: Salut i República i que visqueu molts anys pel bé de Catalunya!