Em fa il·lusió poder participar en aquest mitjà com a articulista. Mitjans com aquests sempre ajuden a l'adscripció i l'apropament del diputat al seu entorn. Malgrat que la llei electoral actual no permet l'elecció directe del diputat de la comarca, es pot actuar plenament amb aquesta mentalitat, i fer-ho en conseqüència. I és així com ho he procurat sempre, anant amunt i avall, pels 43 pobles de la comarca, al servei de tota aquella gent, entitats, empreses i ajuntaments que entenguessin que els podia ser útil, amb independència de si ens han votat o no.

Ara vivim un moment molt complicat arreu, i el Vallès Oriental no se n'escapa. En aquests moments cal que existeixi més que mai una proximitat i una corretja de transmissió àgil entre les exigències, les necessitats i les ambicions de la gent de la comarca i aquells que podem ser la seva veu al Parlament de Catalunya, però també a la inversa. Explicar des de la nostra responsabilitat el perquè d'algunes decisions que no són ni agradables ni positives a curt termini, però que tenen una explicació si volem sortir del forat en el qual ens trobem. Ara començarem a discutir els pressupostos al Parlament. Uns pressupostos que ni pel conjunt de Catalunya, ni per la nostra comarca en termes d'inversió, són els que voldríem o els que ens agradaria. Però, sens dubte, són els que toquen si no volem caure pel precipici.

Arrosseguem una hipoteca i un nivell d'endeutament desmesurats. Els pagaments obligatoris superen de llarg els ingressos ordinaris. És un tema de faves comptades, els números són els que són. El pressupost d'inversions de la comarca servirà bàsicament per pagar allò que alguns van fer i que van decidir que paguessin uns altres. Encara paguem milions per l'obra dels Jutjats de Granollers, per a diversos centres educatius que fa temps que funcionen, per moltes depuradores o per l'ampliació de la presó de Quatre Camins. Fer i no pagar-ho, o tot a base de crèdit, produeix un efecte bola de neu. Es converteix en un cercle viciós que comença per no poder fer més i acaba aguditzant la morositat de les administracions i la necessitat de mesures doloroses.

Per culpa d'aquesta manera de fer, hem de pagar prop de 6 milions d'euros cada dia només d'interessos. O el cost d'una mala gestió de la línia 9 del metro previst inicialment per uns 4.000 milions d’euros, que ha acabat disparant-se en 16.000 milions. Tot això, acaba afectant el conjunt del que voldries fer al país, i també del que voldries fer a la nostra comarca, o no deixar de fer. Ara cal posar odre a les finances públiques, per aprendre a viure d’acord amb les nostres possibilitats (i no molt per sobre), no fer-se trampes amb els números, posar serietat, rigor i coratge en les decisions. Així podrem aixecar de nou la situació. Des de la retòrica, la demagògia barata o la proposta inconsistent no es va enlloc. Ni aquí a la comarca, ni a l'altre punta del món.

Per tot això, per sorprenent que sembli l'afirmació, això que fem ara, aquests escassos pressupostos d'inversions a la comarca, son la millor inversió per demà. Pel demà i per un futur millor per la gent de la comarca. Nosaltres no serem la generació més egoista que ho vol tot per ella i deixa l'hipoteca pels que vindran. Tot això que fem serveix per parar l'hemorràgia, que no és poc. Però per curar decididament la ferida, cal que Catalunya deixi de ser asfixiada financerament per part de l'Estat. D'això ja n'anirem parlant en propers articles. En el d'avui, el primer, no he volgut defugir l'actualitat, perquè seria com defugir de la meva comarca, a la que em dec des de l'escó del Parlament.