Deien les iaies que qui mal fa mal pensa, i això segueix vigent als nostres dies i ho seguirà sent mentre l'home sigui home i, com és habitual, no vulgui veure gaire més enllà dels propis nassos. Aquest raonament ve precedit de la fartanera que portem aquest dies de polítiques i queixes. Que si els impostos, que si els innombrables uniformats i les seves reivindicacions, que jo considero quasi immorals en els temps que correm, que si la culpa és de Madrid, de Brussel·les o de Barcelona, el cas és curar-nos en salut i deixar de banda la nostra petita, però real, complicitat amb tot el que està passant. Dóna la culpa a l'altre amb tots els arguments que, en el fons, saps que tu vas compartir quan tot era de color de rosa i semblava que mai s'havia d'acabar. Els diners fluïen com en una font màgica i quan es buidava el sac tornàvem a omplir-lo.

Mentre sigui portada de diaris les reivindicacions d'un funcionariat mal acostumat, d'acord que per una baixada o congelació de salaris, i no ho siguin les famílies que no els hi queda ni un ral, i no parlo en sentit figurat, vol dir que marejant la perdiu ningú s'adonarà de la manca de sensibilitat humana i de connivència envers els que realment les estan passant molt magres. Molt Rajoy, molt Mas, molta Merkel i molt uniforme ballant al so d'uns sindicats que, com sempre, han demostrat la seva inutilitat i la seva manca de sensibilitats. La protesta és sempre la primera solució i poca cosa més. Per això no calen sindicats, ja ho feia jo quan tenia pocs anys i els pares no em compraven la joguina de la que m'havia enamorat. Cal afegir que aconseguia el mateix. Res.

També hi ha grups que des de la seva superioritat gosen criticar a les persones que, al marge de la gran problemàtica política i funcionarial, es desfan dia rere dia per aconseguir que moltes d'aquestes famílies que passen veritables dificultats per una cosa tant bàsica com és l'alimentació, no els hi falti el plat a taula. També ara estan condicionant un local perquè serveixi d'aixopluc als sense sostre, que a la nostra ciutat són més dels que ens pensem. Grans periodistes, ciutadans del carrer, antisistemes, partits polítics, etc. critiquen l'actuació d'aquesta gent, mentre ells a casa els espera el plat de sopes, perquè ara fa fred i un llit calentó, no fos cas que se'ls hi refredés encara més el cervell.

El banc d'aliments, amb la Pilar Izquierdo i Sor Lucía, coneguda per tots, al capdavant no només fan de la seva existència una lluita constant contra les injustícies socials sinó que han d'aguantar les crítiques de quatre irresponsables amb l'excusa de la gent que li dóna suport. Ens hauria de ser igual si darrera hi ha una fundació o hi ha la "NASA", de qui és la fundació i quins rèdits se'n poden treure, si és que en treuen algun, l'important és que s'han obert moltes portes i moltes col·laboracions desinteressades per tal d'apaivagar el desesper que molta gent comença a patir. L'esperança en la vida, l'alegria del cor, l'agraïment a tots els col·laboradors en fer cicatritzar ferides de l'esperit, per a mi, estan per davant del preu del petroli, dels crèdits dels bancs, dels polítics en general i d'alguns innombrables, repeteixo, uniformats que, sense menysprear-los, passen a un segon terme quan parlem de vida i esperança. Com moltes vegades l'important queda al marge i, el que és més trist, marginat.