Si vostès miren els informes que publica sobre corrupció l’organització Transparency International, s’adonaran que mai es parla de corrupció amb dades fefaents, ni recollides de cap organisme estadístic. És lògic. Perquè la corrupció està amagada. I les dades de la corrupció descoberta no són suficients ja que cal sumar-li la no descoberta. Fixin-se que es  parla sempre de “índex de percepció de la corrupció”.

Aquest índex de percepció, a Catalunya, està molt adormit. Ens hem tornat relativament insensibles a la corrupció diària. És com voler detectar les subtileses gastronòmiques d’un plat quan un està acostumat a menjar picant cada dia. En resum, podem dir que al nostre país, entre la població, només es desperten les sensacions de corrupció de alta intensitat.

Només així es pot entendre que l’opinió pública (un cop més, on era la premsa independent?), hagi passat per alt temes tant gruixuts com que, per exemple, la filla del rei d’Espanya “treballi” de fa anys per a Caixabank. I que, a sobre, assisteixi al casament del fill del senyor Fainé, etc. Jo, davant d’aquest cas, sempre m’he preguntat: què en treu La Caixa de tot això? Perquè si ho fa per caritat, els ben asseguro que a la cua de candidats n’hi ha molts altres. O agafem el nomenament del senyor Urdangarín (l’altre “barceloni d’adopció” que, juntament amb la seva muller, tant orgullosament ha estat elogiat per bona part de la societat i de la premsa barcelonina) com a membre del consell de Telefónica a Amèrica. Ara descobrim que el van voler foragitar dels grossos temes de corrupció fent-ne servir un altre de menor. És que el senyor Urdangarín és expert en telefonia? En va aprendre tot jugant a handbol? ¿Com es pot tolerar que el gendre del rei treballi per a una empresa que ocupa una posició dominant al mercat, que fa la punyeta sempre que pot als altres operadors de línia fixa, i que, per aquest motiu, ha estat molts cops multada? Altre cop la pregunta: què en treu Telefónica del fitxatge? La població no va entendre que aquests casos ja eren de corrupció. De baixa intensitat? Segurament. Però mai se sap.

El gran afer, però, està en determinar si la corrupció abraça només a les altes esferes o és un modus operandi habitual de la nostra societat. La primera implica pocs danys socials (el cas del príncep d’Holanda en l’afer Lockheed), la segona és letal (el cas de Mèxic). Quan la corrupció es fa necessària per funcionar en el dia a dia (per exemple finançament de partits), quan s’arriba a percebre com una cosa necessària, el país és mort. Jo tendeixo a pensar que la societat catalana és bastant corrupta. Amb una corrupció punyetera, que ens vol fer veure que no ho som. Que no som com els italians. I, com succeeix amb l’alcohol, el primer pas per solucionar el problema és reconèixer que un mateix és corrupte. Ni que ho sigui una mica, de corrupte. La població catalana, aquest pas, en el seu conjunt, encara no l’ha donat.